14 ABRIL 1931
Que és lluny, aquell 14 d’Abril! I que és a prop perquè torna! Cada cor era un roserar en flama. La joia havia florit en tots els sentits i havia esclatat pels carrers en milers de banderes. Tot tenia un riure nou. L’esclat primaveral havia portat un esclat d’ideologies noves. Els ulls s’omplien de claror, els braços s’alçaven amb un ritme de victòria i els crits i els cants sortien portant l’aldarull de la joia del cor. Que és lluny, aquell 14 d’Abril!
El poble era amo dels carrers i dels llocs de comandament perquè havia imposat la seva voluntat suprema per mitjà del sufragi, i el poble es sentí amo assenyat. Ni una gota de sang no tacà la joia del poble. Naixia una República voltada de cants i de flors, fresca i clara com una rosa primaveral.
Que és lluny, aquell 14 d’Abril!
I el poble, que és sempre la suprema Intel·ligència, la suprema Justícia i la suprema Bondat, no pensa en venjances, no guardar rancor i perdonava els seus enemics, i cantava, i reia i dansava, expressant el seu goig i fent sortir enfora, convertit en rialla, tot el dolor contingut durant llargues anyades. No tingué ni temps de pensar que «no hi ha rosa sense espina ni estel sense foscor».
I el 14 d’Abril de 1931, poc a poc fou mofat i escarnit pels de sempre, pels enemics del poble, pels que essent una minoria insignificant volen que es faci sempre la seva santa voluntat que és sempre contrària a la voluntat del poble.
L’hem pagada cara, la joia del 14 d’Abril! Però ara en sabem el preu i el 14 d’Abril torna.
No fou endebades, no! Aquell esclat de cants, de flors i de riures, aquella abraçada d’acontentament que ens donàrem tots els homes de bona voluntat, han deixat una marca profunda en el fons de les nostres consciències. Aquell 14 d’Abril encara irradia llum sobre nosaltres; encara ens empeny endavant i ens fa aixecar els braços amb un crit d’alegria, i ai del qui pretengui barrar-nos el pas!, car un braç enlaire, estirat amb joia, pot cloure el puny i caure rígid, portant tot el pes de la voluntat del poble convertida en ira i venjança contra els que s’oposaren al seu goig.
Que és lluny aquell 14 d’Abril!
Però el portem tots clavat a l’ànima, i amb el temps aquelles flors han fruitat. Hem passat un octubre de meditació profunda. Hem passat un juliol heroic i esclatant. Hem arrabassat els fruits madurs d’aquella florida, i torna, torna el 14 d’Abril!
Les boirades hivernals s’escorren esporuguides; les tenebres se’n van ferides per l’alba que enrogeix l’horitzó. Els cants i les flors tornaran a omplir els carrers i les places i tornarem a imposar la nostra voluntat, la voluntat del poble que és la llei suprema, i anirem endavant, endavant, de cara a l’estiu obert de les grans ideologies, però portant sempre en el fons de la nostra ànima el record bàsic i perdurable del 14 d’Abril!
Publicat a la revista ‘El Poble Català’ (Tolosa de Llenguadoc) la primera quinzena d’abril de 1945.