ODA A UN TREN DE CARGA
Vas lentament del pes de l’abundor,
oh!, tren de carga, i al darrera
deixes estesa en l’horitzó
la teva gran crinera.
Duus rastelleres de bocois i avirams,
carbó, blat i farines
i mil productes del camp
cap a les viles i ciutats veïnes.
Vagons de xais i bestiar boví
i maquinàries i teixits i fusta;
fas un xiulet al llarg del teu camí
i no et cal mai arribar a l’hora justa.
No ets com el tren irat dels passatgers
que passa com una il·lusió brunzenta,
tu ets més pausat en tots els teus afers
i avances solemnial, amb marxa lenta.
I trepidant vas fent la ruta llarga;
els camperols, quan passes, alcen el cap contents
per a mirar-te i diuen: «És de carga!...»
i et tomben el cap, indiferents.
No pensen que transportes cada dia
els productes humans d’ací i d’allà
i, sense tu, potser no solcaria
ni un sol transatlàntic l’oceà.
Portes els pins rendits de la ventúria
i de tant desafiar els torbs i els llamps
i portes potassa de Súria
per a productes químics i per adobar els camps.
Oh!, tren de carga! Els comerciants t’esperen
més ansiosos que el tren que ens hi arriben els parents
que, a voltes, ens molesten i exasperen,
i els fem la gara-gara, però ens són indiferents.
Tu, no; tu ets carregat de vida;
emplenes les botigues i els magatzems sencers
i fas anar la gent decidida
a comprar i vendre pels carrers.
I portes tot aquest tripijoc
del mercadeig i la ganància;
per això vas poc a poc
com l’especulació, però amb certa arrogància.
Fas que es belluguin nit i dia els ports
on t’hi carregues i t’hi descarregues,
i no saps pas la sort ni les dissorts
dels vagons que arrossegues.
Saps com la vida és feixuga
i els anys, com els vagons, fan anar lentament,
i la màquina nostra -com la teva- poruga,
quan deixa una estació, fa un xiulet estrident.
I anem carregats i embalumats de noses:
neguits i desenganys, plors i il·lusions,
i ens anem emportant i portant coses
de cada una i a cada una de les nostres estacions.
Oh, tren de carga!, parsimònia austera!
Sobre els riells avances segur i fort,
i ho deixes tot a l’estació darrera.
I l’estació darrera, pels homes, és la Mort.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 28 de setembre de 1928. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).