LA FONT DE LA SERRA
Font sola i muda de la serra,
que la rialla ja has perdut,
com jo he perdut la gerra
del riure clar de joventut.
Tan sols per tu visc aquesta hora
que se m’emmena cap a tu,
font que no canta i que no plora
i que no diu res a ningú.
Tot és silenci i gran misteri,
et volta un embadaliment,
se t’ha estroncat el dolç psalteri,
ni tens la corda del turment.
No saps cantar, ni rius, ni plores,
el dol t’ha fet el cor eixut
i et van passant iguals les hores
dintre una fonda solitud.
Ara recordo ma infantesa
quan reies clara, tremolant,
i oferies ta dolcesa
al qui s’esqueia al teu davant.
Ara sols restes boca torta,
ja no diu re el llavi sorrut,
i ets la font vella, la font morta
com un record de joventut.
Relíquia santa de ma vida,
jo cantaré per tu i per mi,
si a tu la veu se t’ha exhaurida
jo encara canto pel camí.
I encara ploro de vegades,
i encara ric algun moment;
tu tens les venes rebentades
i no pots dir ni el teu turment.
Font sola i muda de la serra,
me’n vaig de tu llagrimejant;
ja ets cosa inútil a la terra,
car ja no saps ni un plor ni un cant.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 26 de febrer de 1926. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).