LA SARDANA DEL MÓN NOU
Rodona com el món la nostra dansa
un jorn serà la dansa dels humans;
serà realitat el que ara és esperança:
els pobles de la terra es donaran les mans
i seran una mica catalans.
Avançaran plegats fent la rodona
centrada per l’esperit de germanor.
La sardana serà la universal corona
d’un demà que ens arriba d’enllà de l’antigor
i omplena els esperits de serenor.
Es prepara un món nou amb un ritme de dansa
que compta i camina i allarga les mans,
que sembla que recula i avança i no es cansa
fins assolir que els homes dels món siguin germans
i -sobretot- germans els catalans.
Mireu com ja la dansen els pobles de fora;
els pobles més veïns i els pobles més llunyans,
esperin ansiosos que canti la tenora
per a copsar-ne, àvids, l’esperit dels seus cants
que és l’esperit dels homes que volen ser germans.
I la tenora diu: «Alcem el front enlaire!»,
que voli l’esperit pels eternals camins!,
fent que tothom del món esdevingui un dansaire
i que tots portin «tot un home» dins
capaç de traspassar tots els confins.
El que ara sembla somni, demà serà tangible;
hi ha una ànima que dansa i teixeix el Destí;
una tenora eterna ressona a l’invisible
i als pobles de la terra els diu que s’han d’unir
i que la nostra dansa els donarà el camí.
Rodona com el món la nostra dansa
un jorn serà la dansa dels humans;
serà realitat el que ara és esperança:
els pobles de la terra es donaran les mans
i seran una mica catalans.
Publicat pòstumament al setmanari ‘Suria’ (Súria) l’1 de setembre de 1973. Aquest poema va inspirar la composició d'una sardana del músic surienc Joan Pelfort, amb el mateix títol.