A IGNASI IGLÉSIAS
Els vells deuen sentir-vos un dolç agraïment
per haver dut als homes el seu pietós turment.
Encara tots sentim el ritme que ens governa
d’aquell neguit rural d’aquella mare eterna
i encara cor endins un gust de cendra ens mou
a encendre a poc a poc la flama d’un foc nou
que ens faci lentament la vida més preuada
sense sentir l’horror d’una llar apagada.
Deveu sentir la joia i un gran orgull ben noble,
d’haver escrutat les penes i els goigs del cor del poble.
Poeta sinceríssim que amb el cor a les mans,
dieu tota la vida dintre dels vostres cants,
jo us cenyiria el front de palmes i de llor,
que la corona augusta us abrandés el cor
i el foc es tornés sang i cants dintre les venes
per tornar-vos a dir els neguits i les penes
i les il·lusions clares com vós les sabeu dir,
poeta dels humils, oh, poeta diví!
Vós no en sabeu pas res d’aquest vil artifici
dels poetes d’avui, dels poetes d’ofici,
dels que amen sols la forma, els mots lluents i fins,
copa daurada i rica, però sense res a dins.
Oh, gran Ignasi Iglésias, jo us estrenyo les mans,
que encara són roentes del cor curull de cants
i els cants ja donen joia i ja posen al cor
la més bella corona d’immarcible llor.
Un jorn us durà el poble la corona triomfal,
poeta dels humils, oh, poeta immortal!
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 4 de febrer de 1927. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).