2. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I EL SEGLE XX
En època contemporània, en plena industrialització del país, es continuaran explotant el guix, la calç i la sal, però se n’hi afegiran dos de nous, el carbó i la potassa.
La descoberta de les sals potàssiques a Súria serà un punt d’inflexió que marcarà i transformarà per sempre més la història i el paisatge d’aquest racó de món.
LES MINES DE CARBÓ
Al segle XIX, amb l’eclosió del tèxtil, la demanda de carbó es va disparar. A Súria es van registrar diverses concessions mineres de carbó que no arribarien mai a posar-se en funcionament.
A Castelltallat, però, es van explotar diverses mines fins als anys 1940-1950. El carbó extret d’aquestes explotacions eren lignits de molt baixa qualitat, i el negoci resultava poc rendible.
Algunes d’aquestes explotacions eren de propietaris suriencs, i hi van treballar molts joves de Súria a canvi de deslliurar-se del servei militar.
L’ESTANC DE PRODUCTES
La sal o el tabac, entre d’altres, eren productes estancats. Això volia dir que l’Estat en controlava la venda i la distribució, de manera que només es podien fer amb la seva autorització a través dels punts oficials designats, com els alfolís per a la distribució a l’engròs, i els tendals com a punts de venda directa. Els productors, els transportistes i els venedors d’aquests productes també estaven controlats per l’Estat i tenien l’obligació de portar un registre de tot el material.
L’Estat cobrava als consumidors un preu molt per sobre del cost real del producte estancat, mentre pagava un preu fixat als productors, transportistes i distribuïdors, de manera que n’obtenia uns grans guanys.
EL CONTRABAN DE LA SAL
Al principat de Catalunya, la sal va ser un producte estancat a partir del 1715. La gran diferència entre el seu cost i el que l’Estat en feia pagar generava tota mena de picaresca, corrupteles, robatoris i contraban. A més, el fet que la sal tendeixi a acumular humitat i que les condicions ambientals en puguin modificar el seu pes i el volum en dificultava el control per part de les autoritats.
Des de l’inici de l’estanc, es va crear una policia tributària dedicada a perseguir el contraban de la sal, que s’anomenava el Resguardo de la sal. Cap al 1820, aquest cos estava format per 28 oficials i 770 dependents arreu de la corona espanyola, i s’encarregaven de controlar el pes de la sal, de clausurar les mines no autoritzades, i de perseguir els contrabandistes.
LA FEBRE DE LES MINES DE SAL
A partir de l’1 de gener de 1870 es va abolir l’estanc de la sal a Espanya i se’n va liberalitzar l’explotació i el comerç. Així es va posar fi a un llarg monopoli que l’Estat havia exercit sobre aquest producte de primera necessitat.
També es van obrir les portes a la privatització d’aquest negoci, en què el marge de benefici es preveia elevat. Això provocaria una febre per trobar noves mines i recuperar-ne d’antigues, de manera que se’n van registrar una bona quantitat de noves arreu de les àrees riques en sal, com va passar a Súria.