SOBTANT IDIL·LIS
Jo sóc un amant de la mar, un fervorós amant de la mar. Quantes i quantes coses s’hi poden aprendre! La mar és multicolor, però és sempre transparent. En les hores de calma, ens deixa veure la seva profunditat meravellosa, profunditat de calma que és tota serenor. En les hores tempestejades i frisajants tampoc perd la transparència. Oh, si això ho sapiguessin fer els humans! Si ens deixessin veure què hi ha en cada esperit, transparentant-se dignament com la mar. Al fons del fons ningú hi arriba, perquè en el fons del fons hi ha la recòndita meravella. Jo sóc un fervorós amant de la mar.
Cap al tard me plau donar un volt per l’escullera: en l’escullera, sobretot els diumenges cap al tard, hi ha una gentada gran. No crec que aquesta gentada siga enamorada com jo de la mar, ni crec –i perdoneu-me- que la mar li digui tantes coses com a mi m’ha dit. No es paren a mirar aquella ratlla de misteri que es fon en l’horitzó que es corba com el perfil d’uns braços. No hi veuen l’infinit misteriós que batega en nosaltres i ens abraça. No sé pas si es fixen en les llargues cabelleres opulents que porten les ones gràcils, car si així fos, les nostres jovençanes no es tallarien les cabelleres gentils que tantes vegades és l’única gràcia que tenen moltes d’elles.
Però aquesta gent que va a la mar al cap al tard dels diumenges, és una gent que en el fons és positivista. Va a la mar no per l’espectacle gran i inquiet que fa estendre les ales de l’esperit i fa caminar de cara a les llibertats altes i sonores, sinó que va a la mar per la fresqueta que s’hi respira, pel berenar o el sopar suculent i per a trobar-se l’amant i l’amada en un racó de platja.
Jo hi vaig en busca de les meravelles que hi floreixen a tots moments, i aquesta gent que va a la mar al cap al tard del diumenge, també porta un sens fi de meravelles pels meus ulls. A sobre un cap de roca s’hi veu un espòs i una esposa amb el seu fillet graciós i jo m’hi encanto veient com el pare i la mare es barallen per a besar aquell ser diminut que és l’encarnació d’aquell amor que es porten. Més enllà una parella i una altra que, emparades per un bloc de pedra i per la badoqueria intencionada de la sogra, s’afanyen a petonejar-se. I a flor de platja els idil·lis floreixen prodigiosament i jo em sento amb el cor fresc de la bellesa de la mar i dels idil·lis que sobto per la platja.
Què deu ésser bell besar-se a la vora del mar!
Ara hi ha una donzella d’uns quinze anys que salta d’una roca a l’altra. En fer el salt, damunt dels genolls hi ha bellugat una riallera blancor de puntes. Potser era una randa d’escuma que m’ha enlluernat. A l’altra roca l’espera un jovenet i, en arribar-hi ella, s’han donat una abraçada i un bes llarg, llarguíssim. La fosca ja comença a emparar-los benevolent. La mar és un poc picada. Hi ha una esquitxadera d’escuma que rebot damunt les roques. Potser la mar és més àvida de sobtar idil·lis i ja comença a comptar-los: ara surt un estel, ara en surt un altre i la mar els reflexa tots i canta satisfeta. Jo copso amb els ulls i amb l’esperit els estels de l’espai i els reflectats en l’aigua i encara vaig sobtant idil·lis de platja que també són enlluernants.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 29 d’agost de 1924.