BELLESES ROMÀNIQUES
SANT BENET DE BAGES
Respirant joia a desdir sota una tarda emboirada, com si els núvols fossin immensos bolquers de l’Abril, ara mateix nascut, arribaren al meravellós monestir de Sant Benet de Bages.
Austeritat florida de l’art romànic! Les parets del convent atapeïdes d’enreres descomunals que apar que s’afanyin de treure milers de braços per aguantar aquella joia de pedra i la cobricel·len tota com volent defensar-la de l’embat del temps.
Entrem al claustre.
Hom se sent transportat i embadalit davant de cada nova meravella vivent, perennal dins la gràcia austera i correcta de cada capitell. Jo no he fruït cosa semblant en ma vida. He vist els monestirs romànics de Ripoll, Poblet, Estany i altres, tots ells potser més interessants de detall, però en cap hi he sentit aquesta harmonia de conjunt i aquest sagrat recolliment envoltat de magnificència simbòlica. Una meravella de pedra a cada capitell. Un reflex de gràcia de Déu en cada meravella: Hom veu esculpides les passions subjectant un cos humà que esbatjaqueja sots les urpes afroses de dos dracs enormes. Apar que la pedra es reboteixi davant dels nostres ulls expressant la violència d’aquells braços que volen escapar-se.
En altre capitell hi veiem la serpent del pecat original que va enroscant-se generes endins lligant l’humà llinatge. Apar que s’apercebeixi en la pedra l’ondulació del serpent i l’espasme dels humans. Sentim l’esgarrifança de la pedra sota aquella serp de pedra.
En altre capitell veiem l’home virtuós subjectant els dracs de les hòrrides passions. Les passions subjectades forcegen en la pedra ferotginament. I altres i altres al·legories tan meravelloses com aquestes que fóra llarg d’explicar. I tot això dit en pedra i amb una gràcia de dicció insuperable. Hom sent desitjos de transformar-se en minúscula figura d’un capitell. I aquella gràcia d’aquells arcs romànics tan divinament cisellats!
Misteri de la pedra! Pedra sortada de rebre tota una espiritualitat que t’ha tornada sensitiva perpetuant l’ànima de l’artista similar a Déu per la gràcia del crear.
Al mig del claustre, aquells formidables xiprers que s’aixequen quiets potser resant pels monjos de segles i segles enrere o potser aixecant-se com braços suplicants demanant pietat al temps perquè no devori les meravelles que els reclouen.
I aquells desmais que tomben fins a terra com gràcils cabelleres d’una superba beutat que, vençudes per la gràcia divina de l’art, fa reverència.
Qui sap si aquí s’hi escorregué cap vida plena d’amor incoercible, que no podent suportar la malvestat del món i la inclemència humana, estimà sempre en secret, des de la bellesa quieta d’aquest claustre? Jo adoraria tant aquest sacrifici cruent d’amor com la bellesa immortal de l’art romànic.
Entrarem a l’església.
Ni altars, ni res; sols les parets morenes de pedra corcada pel temps. La cripta amb els seus buits que abans eren plens per solemnials sarcòfags, tal volta guardadors de cossos Sants.
Que és trist que el pas del temps finís tantes meravelles ben dignes de la immortalitat!
Pujarem al campanar per una escala que segurament conduïa els monjos al cor.
Pujant, jo feia piruetes amb els dits damunt la barana de fusta corcada, on potser en altre temps hi pirotejaven uns dits abacials pujant o baixant del cor amb l’esperit curull de santa satisfacció. El campanar romànic és dret i potent com fa mil anys i guarda la mateixa gràcia en els ulls silenciosos, però amb els trastorns dels temps ha perdut la veu.
Per ell jo ploraria en veu alta perquè es veneri com cal, juntament amb les belleses que domina.
Monestir de Sant Benet que has meravellat el meu esperit sadollat d’amor, jo he gosat en les teves belleses com si hi veiés el rostre de la meva estimada i en les teves escultures hi he fruit la gràcia esplendent del perfil ondulat del seu bell cos i en tos arcs romànics hi he vist la finor arquejant dels seus braços nus i he sentit el contacte de la pevinent com el contacte de la carn tota bellesa dins la flama divina d’una santa abraçada d’amor.
Monestir de Sant Benet, beneït sigues per les belleses arquitectòniques que m’has deixat fruir, i beneïda, mil voltes beneïda, aquella mena d’amor que em fa veure més clares les meravelles que ens envolten.
Manresa, 3-4-22 (Treball premiat en els Jocs Florals de Manresa.)
Publicat al diari ‘El Pla de Bages’ (Manresa) el 2 de setembre de 1922.