PER QUÈ PORTO UN CLAVELL AL TRAU
Jo crec que les flors són una de les coses més belles del món. Quin misteri! Volen dir il·lusió, desig, esperança, prometença de fruits, bondat i alegria.
Les flors són la paraula creadora. Els fruits són la realització de la paraula; són l’acte. I si els actes i els fruits són d’una realitat material colpidora, les paraules i les flors són plenament espirituals.
Jo sóc picat d’un franciscanisme enternidor amb tot i les meves rebel·lies i apostrofacions irreverents. I és per això que em plauen tant les flors.
Recordo amb joia aquells temps atziags de bohèmia forçosa quan, patint gana i tenint l’esquifida quantitat de deu cèntims, no comprava un llonguet per tal de poder comprar un clavell. I amb el clavell al trau acariciava la il·lusió de sentir-me flor de dolor i de neguit que donaria fruit un dia o altre.
D’aquells temps només me’n resta un doll d’humanitat i d’experiència i l’etern clavell al trau.
Estimo totes les flors, però el clavell té una rojor de virilitat superior a totes les altres flors. Brasa roent, llavi apassionat que té tota l’ardència d’un bes sensual que crema l’ànima. Així com la rosa és feminitat graciosa i escaient per més que sigui encesa i apassionada. La rosa recorda més un pit o una galta que no pas uns llavis. Els llavis són de clavell.
Quina pietat més profunda he sentit pels que he vist que reien del meu clavell! Si sabessin quina cosa més gran i més bella penso del portar una flor al trau o al pit! Jo crec impossible que un home portant una flor -i quan dic PORTAR vull dir tenir consciència que la porta- pugui fer mal a res ni a ningú. És necessari ésser flor per dintre per a portar dignament una flor per fora. Cal que hom arribi a persuadir-se que la flor que porta surt d’ell mateix com una flama de bondat que se li escapa del cor i es posa quieta damunt el trau.
Oi més, el clavell és flor de lluita; té una fogosa rojor de sang. No escauria pas un clavell damunt el cor sense la rel d’un ideal a dins.
És impossible, per a mi, que un home sigui bo si no estima les flors. I quan s’estima una cosa se sent l’immediat desig de posseir-la. Per això jo porto orgullosament el clavell al trau com un símbol de bondat i d’ideologia.
Amb el cor ple d’il·lusions novelles, amb un caliu d’esperances en el futur, amb la sang bategant, encesa d’ànsies de llibertat i avançament humà, porto el clavell al trau com un ull que guaita l’esdevenidor, abrandat d’entusiasme.
Publicat a la revista ‘La Campana de Gràcia’ (Barcelona) el 8 d’abril de 1933.