MOMENT
Avui he tingut un moment de felicitat, un moment d’aquells que hom té cada vuit o nou anys; un moment breu, brevíssim, intens, d’una claredat suprema, d’una dolcesa que arriba a la violència.
Era un moment que el cor i el seny eren distrets, i sense pensar pensava: “Sóc feliç, ben feliç!”. Així que el seny ha arribat a considerar, la felicitat ha fugit com un ocell virolat i melodiós que cantava en la branca de la meva inconsciència, i ha rebut la pedrada esveradora del seny.
I m’he quedat pensant: “Per què eres feliç? Què t’ha passat de nou?”. No he trobat cap causa del meu moment de felicitat. Crec que no existeix cap causa, o, si existeix, és tan oculta esperit endins, que les dots mentals no hi arriben. He trobat, de seguida, moltes causes per estar descontent. M’he vist pobre i aclaparat a la vida, i he vist que avui era un dels dies més propicis a la tristesa per a mi. I, en canvi, he tingut un moment de pura felicitat, de felicitat absoluta, si és que la pugui fruir un mortal.
He pensat, de seguida, que la felicitat davalla d’un més enllà absolutament desconegut per a l’home, o potser ve d’un tan ençà, que la mateixa proximitat no ens el deixa veure. Però vingui d’un ençà o d’un enllà, ve d’un ignot misteriós que potser portem en nosaltres mateixos. I seguidament he pensat: Per què aquests moments són tan escassos en la vida dels mortals? Jo mateix sé que l’he tingut d’altres vegades, un moment així; ho recordo bé, però em fóra impossible precisar quan. I recordo, també, moments d’una tristesa insondable, caòtica, comparables a aquest moment de felicitat.
I pensant, pensant, he restat en un silenci llarg i pregon, submergit en consideracions metafísiques que no sabria pas dir per què els raonaments filosòfics més grans que s’han pensat no són escrits, i he arribat a aquella vulgaritat de què la vida és un misteri, i aquesta vulgaritat m’ha semblat transcendental.
Sí, sense buscar-lo; perquè sí; he tingut un moment de felicitat, per què no puc perllongar-lo? I sols el silenci i la buidor m’han respost.
El silenci! Qui sap si ve del silenci aquesta felicitat? El silenci és la cosa més gran, amb tot i ésser una idea negativa. Quan no existia res, el silenci estava en Déu i el silenci era Déu omplint l’univers.
Sorgí la paraula creadora nascuda del silenci etern, i el silenci fou el Déu creador que trencà el silenci. Per ell foren fetes totes les coses. Però, si jo no sóc creient, per què busco en Déu la causa? Per què m’embranco espais amunt, si visc tan arran de terra?
I si aquest moment fos Déu? Jo he sentit aquest moment amb una intensitat infinita, omnipotent. Aquest moment ha passat fugaç com un estel, deixant un fil de llum pel cel del meu esperit i esquinçant de cap a cap la fosca, i he perdut l’estel i el fil de llum: el moment de felicitat. L’he perdut per raonament, per consciència. L’home és un voraç destructor de les pròpies meravelles. Jo sóc el destructor de la meva felicitat. L’home busca la felicitat, sempre, sempre; quan la troba no n’és conscient, i la destrueix per una inconscient consciència.
Restaré en silenci fins que torni la felicitat, i sé del cert que només durarà un moment, com ara, perquè jo mateix tornaré a destruir-la. Som homes i busquem Déu en nosaltres, àdhuc els que no hi creiem.
Així mateix la paraula creadora degué palpar el buit fins a retrobar-se feta cosa. El No-res era ple del Tot, o, si no, no hauria pogut crear-lo. El Tot i el No-res són la mateixa cosa. I la felicitat i la infelicitat i Déu i el Tot i el No-res només tenen la força de la paraula i l’imperatiu del moment.
Pel pecat de néixer, tot ha de morir. Només existeix el present. El present és un moment tan curt, que no tenim ni temps de pensar-lo. Quan el pensem, ja ens ha fugit i ja som en un altre moment present que ens escapa. Amb aquesta rapidesa, fuig la felicitat quan volem deturar-la. Un moment feliç deixa un buit ple de misteri incomprensible. Potser en el fons del misteri s’hi amaga la felicitat embolcallada amb tristesa.
El misteri és la carn, i la felicitat és l’ànima. Quan busquem l’ànima, ens topem amb la carn.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 26 d’abril de 1929.