LA PERDULÀRIA (CAPÍTOL PRIMER)
EL COR NO S’ESMENA MAI
En el cor els raonaments –si de cas hi arriben- són música somorta; són com les onades i la penya cantelluda. Quan la mar és picada, la penya resta coberta d’aigües i escumes multicolors i àdhuc sembla que la roca invencible ha de desaparèixer en un moment. Reculen les onades, la roca s’escorre d’aigües i escumes i es queda tan tranquil·la. Així mateix amb el cor.
Qui té el cor de pedra, de pedra el resta tenint i no s’ablanirà amb dolceses ni contemplant llàstimes i calamitats. Qui té la sort o la desgràcia de portar una flama d’amor, dolcesa de bons sentiments de sota el braç esquer, la servarà sempre i les aigües tèrboles i pestilents de les traïcions i els desenganys no apaivagaran el foc sagrat d’aquest cor perquè és la seva essència.
El cor no s’esmena mai.
La Perdulària tampoc esmenà la seva vida de cràpula.
Mireu-la; ara va pels carrers caiguda de tan vella; du un bastonot a les mans que l’ajuda a aguantar el cos corcat pels vicis, aquest cos arrugat que és la barraca mig ensorrada on s’amaguen tortuosament els set pecats capitals i passa de porta en porta dringant una campaneta que és com l’esquellerinc d’una consciència mig podrida i tusta amb el bastonet demanant una almoina. Però, encara serva el mateix mal cor que abans.
Les tempestes de la vida no hi han pogut res amb ella. Ara ja no peca perquè la carn se li ha cansat i és una rosa que es va podrint en lloc infecte; però encara peca de pensament; encara serva el mateix instint pervers. Només li manca força.
L’instint del mal potser li fou innat. Segurament ja el duia per llei atàvica. Era vella en la seva infantesa i aleshores ja palesava la seva perversitat.
Filla d’una vila pirinenca acariciada per les aigües del Ter, fou un brot pestilent de ruda que té totes les olors insanes i fatídiques. Volgué ésser rosa ciutadana per injectar les malures execrables i un baf de passió incontinent desenrotllat en una clotxerada entre muntanyes en la boira com una concubina indecorosa, anava teixint en el seu esperit la trama espessa d’una falta lascivitat.
Treballava amb picardia; feta en la fosca i d’amagat, necessàriament havia d’encarar-se en ella la picardia i la fosca; necessàriament havia d’ésser una rosa impúdica, una vida tèrbola.
Qui l’hagués vist en els seus quinze anys! Era flama i bellesa. Quina dona no és bella en aquesta edat? Però la Perdulària era bellíssima. La blancura i finor del seu bell cos eren contornades de gràcia i delicadesa. Les seves carns apareixien tan suaus que semblaven trencadisses. Era una flor tendrívola, tan delicada que us hauríeu dit: un petit ventijol és capaç d’esfullar-la. Però de sota la carn era tota passió; era flama abrusadora i ja se sentia dona i se’n sentia irresistiblement.
Vulgues que no, el Destí combina la vida i els homes som supeditats al Destí. Diuen que cada hom té una estrella i jo de vegades penso: qui sap si de cada estrella en penja un fil misteriós i cada fil aguanta un home i cada estrella el fa ballar com aquests ninotets de fira que brinquen sota l’elasticitat d’un fil de goma i les estrelles impassibles es riuen burletes –dels mortals. Quan l’amor desborda vertiginosament és quan la vida és més riscosa. Si un abim se’ns obre al pas devenim cecs al davant de l’abim. És el Destí que ens empeny i no podem deturar-nos.
Serà la casualitat o serà el que sigui que posà un galant minyó davant dels quinze anys de la Perdulària. Veritablement aquest minyó no tenia res més que galania. No era cap home; era un maniquí de modes amb ànima perversa –si és que fos conscient que tenia ànima. Era un home que no pensava; actuava només. Era un home que no raonava, parlava només. Però era l’ideal de la Perdulària i s’hi entregava tota. Ell ho trobà fàcil i la mateixa facilitat l’avorrí perquè l’amor veritable no és cap facilitat; l’amor és cosa difícil; les coses fàcils, per bones que siguin, mai seran estimades.
És necessari posar-hi ànima, posar-hi vida en les coses i quan el que ens atreu ens costa sang ho estimem perquè allò ja és sang nostra: perquè allò ja és nosaltres mateixos.
El galant minyó es va escapolir i la Perdulària ja havia donat el primer pas en fals. No crec que en tingués cap desengany. No era precisament allò el que volia? Oi més ella no era capaç d’ésser fidel a un home, i en vingué un altre; el que vulgueu: un còmic. Li feu proposicions que fàcilment ella acceptà. Què hi vol dir que els pares ho advertissin? Si era ella perdulària, al cap i a la fi, sos pares què eren si no més perdularis que ella? Bé ho veien que passaven hores i hores sols ella i el còmic que la voltava. Bé ho sabien que tractant-se d’un còmic la cosa anava per mal camí i havia d’acabar en drama o tragèdia. I què? Si el Destí ja li havia marcat la ruta i encès els ulls de passió i ja li havia posat al front l’estigma de Perdulària.
Una nit d’estiu la marinada capvespral feia voleiar en una finestra una tovallola blanca com una mà que deia: puja, que no hi ha perill. El còmic, prenent les necessàries precaucions, pujà l’escala a pleret dels pares, segurament amb la parsimònia d’una escena teatral. Les estrelles, com ulls del far, semblaven més burletes que mai i segurament que l’estrella de la Perdulària faria una ganyota cínica, cantelluda i inversemblant.
La vida és fosca per si sola i si un hom s’obstina en fer-la misteriosa l’obscuritat és de gola de llop.
La joventut de la Perdulària fou una rialla exagerada. Però jo crec que el goig és tallat proporcionalment per tota la nostra vida i si durant la joventut malversem els cabals del goig, després no ens resta res més que dolor i ploralles.
Publicat a la col·lecció 'La novel·la d'ara', número 174 (16 d'octubre de 1926).