L’ALEGRE
L’alegria és la gràcia de Déu millor del món: no es compra ni es ven; la té qui la té. Endebades els amants del plaer pretenen comprar l’alegria, puix que la que els vendran serà falsa i vil, i tan fugissera com la moneda amb què la pagaran.
L’Alegre era un bohemi. No podia ser altrament. El bohemi és una mena de cargol que porta sempre al damunt la casa i tot allò que posseeix, i dorm i menja allà on troba estatge i menjar; però canta i riu i fa cantar i riure; és sensible a les dolors i els greuges, però guareix tots els seus mals amb una rialla. Sap que Jesús digué: “Deixa el que tens i...”. I jo no sé si el bohemi és capaç de seguir ningú, però sembla nascut per anar sempre a la seva.
L’Alegre era, doncs, un bohemi atrotinat que jo he conegut fa molts anys; era un bon germà d’ofici, vull dir, de bohèmia, quan jo feia aquest ofici tan divertit i tan mal recompensat, però que ensenya més que qualsevol carrera.
No era alt ni baix i d’ossada més aviat gruixuda, però era prim, prim, només amb la pell i l’os, per la culpa innocentíssima de no menjar sempre que tenia gana. No obstant era alegre com una rialla, tan alegre, que no li esqueia cap altre nom sinó el d’Alegre.
Si les coses li anaven bé estava alegre, d’una alegria desbordant; si li anaven malament també estava alegre i deia irònicament: “Què hi farem, si Déu ho vol així...!".
De bohemis, també n’hi ha de tristos. N’he conegut un de molt trist, molt trist, tant, que en podria fer un altre retrat.
Del bohemi trist, però, com que feia tot a l’inrevés de l’Alegre, no val la pena parlar-ne. Hauria de començar: “La tristesa és la desgràcia de Déu pitjor del món..., etc”, i repeteixo: no val la pena.
L’Alegre havia viatjat molt; no traspassava la trentena i ja havia donat “set voltes al món”. Se n’havia vistes de verdes i de madures, i diferents vegades s’havia jugat la vida a cara i creu. Sempre, però, estava alegre. A Liverpool es va comprar una dentadura d’or; no tingué temps de fer-se-la muntar perquè el vaixell partia; la hi muntaren a Marsella i un poc després se la va haver de desmuntar i vendre a Barcelona per poder menjar.
La seva cara havia ja pres el rictus perenne de la rialla. L’he vist mal vestit i amb les sabates esberlades; tot i així ell se les contemplava rient i deia: “Gairebé riuen tant com jo”. I seguidament, amb una imaginació quasi eslava, us feia l’historial de les sabates des que eren vedell que saltava pels prats.
Era bo, tot bo, de dalt a baix, bo. Per això era alegre. Els tristos són malats del cor o de l’esperit.
L’Alegre deia: “Les coses vindran com vindran, però jo estaré sempre content. Arribaré fins a al mort encara que no vulgui. Essent així, per què preocupar-me?”.
I la filosofia de l’Alegre era contundent: “El qui posa una gota d’amargor en la vida d’un altre, és un vil. El món no anirà bé fins que els homes no portin aquesta veritat com a lema”.
Morí jove, fou corsecat per la bohèmia; el mataren els àpats endarrerits. Altrament, n’hi ha que els fa mal allò que mengen. A l’Alegre li féu mal allò que no menjà. Però morí fent una rialla i explicant un viatge imaginari, del qual, si els sofistes no demostren el contrari, no en tornarà mai més.
Publicat al llibre 'Retrats viscuts. Contes inèdits' (1976).