LA IRENE
Si et deia, amic lector, que la Irene vivia a la Mura, fóra com si no et digués res. En canvi, per mi, la Mura és un dels indrets que estimo més del món; hi tinc els records més bells de la meva infantesa i quan l’anomeno encara em bat el cor.
És un tros de muntanya argilenca que s’uneix al penyalar que aguanta el poble vell. Un corriol arriscat puja d’una embranzida fins a mitja muntanya i respira, fent un torniol, per reprendre l’impuls d’una pitrada fins a dalt. A dalt, hi ha un carreró de quatre cases, unes voltes medievals, úniques potser a Catalunya, i tot seguint la plaça vella del poble vell. Aquest tros de muntanya, aquest carrer i aquestes voltes, tot plegat és el poblet de la Mura. De petits, hi passàvem per anar a l’escola. Travessàvem la plaça de l’església i ens aturàvem a jugar a bales a la plaça del castell. El castell era l’escola. En ple estiu, quan passàvem per la Mura, al bat del sol s’aixecava un eixam de mosques que gairebé ens ofegava. La Mura té també les seves mosques.
En aquell temps, la part alta del poble era mancada d’aigua i les dones pujaven cap a la Mura –antiga muralla del castell-, amb el càntir ple damunt l’espatlla o bé al maluc, corrent el perill de relliscar i trencar-se el “baptisme” junt amb el càntir. I és a la Mura, precisament, on em va corprendre per primera vegada la poesia i on vaig sentir el primer impuls del meu destí d’artista.
La Irene pujava amb el càntir sobre el maluc. Jo era un marrec molt entremaliat. D’un cop de roc “llançat amb massa traça” vaig trencar-li el càntir. Com que el roc era cantellut només va fer-li un trau per on va sortir un raig d’aigua meravellós que, en caure, produí l’arc iris. Jo no havia vist mai una cosa tan bonica. Dintre aquell raig d’aigua hi havia tota la bellesa del món i el ritme de totes les cançons més belles.
I heus aquí que, en la meva ànima d’infant –d’infant poeta, si voleu-, es produí un fenomen natural, naturalíssim: la dèria, la mania, el desig imperatiu de tornar a veure allò tan bonic. Dona que passava amb el càntir al maluc, cop de roc que rebia i, us asseguro que tirava dret. Que en vaig trencar de càntirs!, que en vaig rebre de clatellots de la meva bona mare!, i mai més no vaig tenir la sort de tornar a veure el raig meravellós.
Jo no tirava pas el roc per dolenteria –el primer cop, potser sí-. Jo no pensava pas el mal que feia. La meva bona mare, ni els altres, no em podien comprendre. Tu, Irene, tampoc. Te’n demano perdó. Però t’asseguro que si sabia que d’un cop de roc segur, podria tornar a veure aquella meravella, com la van veure els meus ulls d’infant, encara avui tornaria a passar per l’antiga muralla de la Mura i tornaria a tirar el roc.
Aquest record d’infant m’ha acompanyat tota la vida, i cada vegada que he emprès una tasca difícil o m’he proposat fer quelcom, he pensat en el càntir, he tirat el cop de roc encertat i he esperat ansiós i content la meravella multicolor.
Tu, pobra Irene, no n’has sabut mai res d’això. Tu tenies una altra dèria, obscura, que potser encara era més sublim. Què sabem els mortals d’allò que es belluga en el fons de les ànimes fosques! Jo et recordo, però, asseguda al pedrís de la teva casa. Eres rossa i bonica, com els teus quinze anys i tenies un posat trist i la mirada lassa i vaga. Pobra Irene, eres dement! Seies de cara al sol i el miraves de fit a fit fins que els ulls se t’aclucaven de tanta claror i, aleshores, deies paraules estranyes que ningú no podia comprendre –paraules de sol, potser-, i et passaves la mà estesa damunt els ulls amb un moviment de somnàmbula i de pèndul i, altra volta, tornaves a obrir-los i tornaves a mirar fit a fit el sol, i repeties altra vegada els mots incomprensibles; i així una hora i una altra hora i tot el dia i cada dia i tota la teva vida. Pobra Irene!
Si jo, en les meves entremaliadures infantils, he buscat el raig d’aigua meravellós que em portava els primers ressons de totes les delícies i l’encís i el somriure de la gràcia i la bellesa que hi ha en totes les coses, tu, dolça Irene, tu... què hi buscaves en l’enlluernadora i irresistible claredat del sol? Hi trobaves alguna paraula meravellosa que expliqués el misteri de les clarors eternes? Sabies alguna de les que deies i que no entenia ningú? No n’has guardat ni una per a mi, de paraula de llum, que porti dolls de bellesa...?
Ah!, jo et sento que em parles al fons del cor, baixet, baixet, molt dolçament, amb els ulls plens del sol que t’enlluerna, amb la mà estesa, a guisa de somnàmbula, davant els ulls..., i les teves paraules porten una claror irresistible! Paraules de sol i de misteri d’infància, paraules que diuen tot un món que se n’ha anat per sempre i ha deixat el ressò i la meravella en aquests dos mots: la Irene, la Mura.
Publicat al llibre 'Retrats viscuts' (1976)