L’AGLÀ
L’Enriquet Petufí sortí de casa i saltava i berenava camp enllà. Ja havia empaitat dues sargantanes estabornides de sol. A una d’elles li escapçà la cua i en tingué un gran penediment en veure la bellugadissa dolorosa que feia. Recordà que en Peret Rodó li havia dit que les cues de sargantana, escapçades, amb aquelles extremituds feien llengotes a Nostre Senyor.
L’Enriquet Petufí es deia: “No empaitaré mai més cap sargantana”. Però aquell gripau –pensava- aquell gripau que canta cada tarda en el bassot de casa, aquell gripau enrogallat que fa tanta basarda quan comença a fer-se fosc, potser sí que el mataria. Un gripau no té cua i no pot fer llengotes a Nostre Senyor. L’Enriquet Petufí, camina que caminaràs es ficava bosc endins. Entre les herbes primes i els matolls arrencats en sentia una mena de plor menut i prim que no sabia per què era. Busca que buscaràs, ara parava una orella, ara l’altra i no podia entendre d’on sortia aquell plor. Mirà amb els ulls esbaladrats i veié entre les pedretes una mena d’escarbat que es bellugava. S’hi atansà més i es donà compte de que no era un escarbat. Era una aglà que plorava perquè el roure l’havia llençada. L’Enriquet Petufí plegà l’aglà tot estranyat del plor que feia. “Què tens? –li deia-, per què plores, aglà, menuda?” I l’aglà li feia amb una veueta fina com la remor de tres fulletes que les fes moure el vent: “Perquè el roure m’ha llençat de la branca”. –No ploris, aglà; jo et portaré a casa i et guardaré dintre una capsa de vellut entre les joguines que més estimo. Hi ha un soldat de plom que curarà que ningú et toqui; hi ha un cavallet de cartró que salta i brinca, però que no et farà pas mal i una nina de cel·luloide que té els ulls lluents i els tanca i dorm i riu i plora.
L’aglà es posà contenta de les paraules de l’Enriquet Petufí, que fent-li una carícia se la ficà a la butxaca.
I saltava de content pensant en la gràcia de la troballa. “Una aglà! –pensava l’Enriquet- ¿Què deu haver-hi dintre una aglà? ¿Qui sap si la trenqués per a saber-ho?”.
I l’aglà tornà a fer un ploricó prim i llargarut que mai no s’acabava. I l’Enriquet sentí una fiblada damunt de l’anca dreta que li feu ficar la mà a la butxaca i trobà l’aglà que giravoltant, el punyia amb aquell agulló tan fi que tenen les aglans. Se la posà damunt la mà, dient-li: “Doncs què tens, amiga aglà menuda?” ¿Per què em fas mal si et duc a la butxaca per a posar-te dintre la capsa de vellut amb el soldat de plom, el cavall de cartró i la nina que clou els ulls i dorm i riu i plora?”. I l’aglà li deia, diu: “Enriquet Petufí –i l’Enriquet quedà meravellat de que l’aglà menuda li sàpigues el nom-, jo no vull ésser tancada dins la capsa de vellut. Duc un desig a dintre que vol sortir i per això et punyia. No era jo, no, el qui et feia mal; era el de dintre meu que té la força d’un roure. Si em volguessis plantar, com t’ho agrairia, Enriquet Petufí!”.
I ja es disposava a complir la voluntat de l’aglà menuda, però l’aglà li digué: “No, no, Enriquet Petufí; planta’m dessota el roure on m’has trobat”.
I la plantà sota el roure com qui no fa res i va sentir una brunzidera i un furgar terra endins i tot seguir veié un plançó que sortida amb un delit de pujar que feia goig.
L’Enriquet Petufí vantant i saltant s’entornà a casa. El plançó cresqué i cresqué estenent branques enlaire i es feu un roure fort i corpulent que no l’esquinçà el llamp ni les ventades i poc a poc es xuclava el roure vell que un jorn la va llançar
L’Enriquet Petufí es feu home i tingué fills i nets i el roure creixia que creixia i traient nous tanys cada any.
Quan l’Enriquet ja era un avi venerable explicava el cas de l’aglà als seus néts i els deia: “No menyspreeu els humils car d’una aglà en surt un roure”.
Això era temps enllà, molt enllà. Des d’aleshores que els roures tenen les aglans dintre un didal que les aguanta i no les llencen mai. Cauen o se’n van, però no les llencen.
Publicat al llibre ‘Infants i fruites’ (1930).