IRONIES DE LA LLUNA I DEL DESTÍ
Recentment, el que sotscriu, ha estat a Olot i és un fervorós enamorat d’aquesta ciutat i els seus contorns. Quan li parlen d’Olot, el cor se li eixampla i batega ardidament perquè creu que ací hi ha el cor de la nostra terra, que un jorn respirava per les boques ardents dels volcans i creu també que ací hi ha les principals esplendors i belleses paisatgístiques de la nostra terra.
Però –oh ironia del destí i de la lluna!- li han dit que s’havia enemistat amb mig Olot. Ell no ho pot pas creure perquè ell no s’ha enemistat amb ningú. Ell sap que té un cor massa gran per a enemistar-se amb ningú i ha fet: “Em sembla que no; sé, positivament que no!” “Sí, sí!” –li han insistit- i ell no ha pogut més que replicar: “Si acàs seran ells que s’han enemistat amb mi, jo amb ells, no!”
Ell hauria volgut esbrinar-ne el secret i saber-ne les causes. “I per què, això? –pensava- Per què, això?”
Hi ha perquès que són ocults en la mateixa essència de les coses i no els podrem pas trobar mai. Hi ha perquès que són rudimentaris i cauen del nas: El blanc és enemic del negre, per exemple, i quina culpa hi tenen el negre i el blanc?
Hi ha gent que tenen una serietat massa encarcarada –serietat de guardarobes- i troben inoportú un xiste sobre una desgràcia. Potser no els podem exigir més. Però em dóna la gana de contar-los-hi que el nostre Santiago Rusiñol, que és l’humorista més gran de Catalunya, una vegada, en el tren, trobà una masovera que anava a Barcelona amb un nen – fill seu- que se li havia trencat la cama i havien d’operar-lo. El gran Rusiñol li contà com era de fàcil aquella operació i li digué que, essent el nou encar tan tendre, li tallarien la cama i n’hi aplicarien una de gos. La masovera, preocupada, vinga a interessar-se per si li quedaria bé o no. El nostre Rusiñol li contestà: “Li quedarà divinament bé. Només li passarà una petita cosa.” “Què li passarà al meu fill?” –digué la masovera. “Doncs, mireu, quan haurà de satisfer segons quines necessitats, aixecarà la cama.”
Creieu que el nostre genial Rusiñol no sentia la desgràcia d’aquella dona? El podríeu imaginar tan dolent?
Doncs al que sotscriu li passa igual. Diu les coses amb el cor a la mà.
A canvi de veritats li faran mala cara?
Ironies de la lluna i del Destí?
Publicar a la revista ‘La Lluna d’Olot’ (Olot) el gener de 1928.