IRONIES DE LA LLUNA I DEL DESTÍ
IV
Nadal sempre està de lluna. Quan no n’està és un mal Nadal. Ja hi ha un refrany català que ho diu:
“Nadal sense lluna
Dotze ovelles torna a una.”
Nosaltres estem més de lluna que de Nadal. Però ens hem fixat en una cosa: El Nadal –cada vegada més- és una festa pagana. A molts, conteu-los-hi allò de “en tal dia nasqué Jesús”. El Nadal, la immensa majoria el coneix a la taula i vol dir pollastres, xampany, torrons i una gatzara familiar.
A Barcelona veureu els mercats plens, els “colmados” plens i plenes les adrogueries. No es pot anar pels carrers de tantes empentes.
El Nadal d’avui és això i prou, i pensar en altres coses és somniar truites. El misticisme d’aquesta festa s’ha convertit en pa. Potser val més així. Jo crec, almenys, que així ho vol la lluna.
La lluna de Nadal és més simpàtica que l’estrella de Betlem: La lluna il·lumina a tothom sense distinció de classes. L’estrella de Betlem –avui com aleshores- camina només pels que va sobre els camells. Guiava només els reis i els pastors; no el poble ni les ramades. Aquesta estrella no ens diu res. La lluna ens diu sempre.
Aquesta lluna de Nadal ens ha dit una munió d’ironies que no les volem pas dir. Val a dir-ho: No les callem pas per vergonya, sinó per prudència. No és pas igual. Hi ha gents molt prudents que són molt poca-vergonyes i hi ha gents que, almenys, semblen molt vergonyosos i són molt imprudents.
La lluna de Nadal, després de dir-nos les ironies que callem, ha esclafit a riure, i amagant-se darrera un núvol, amb paraules trencades per la rialla, ens deia: “Què hi farem! Alabat sigui Déu! Hi ha a qui li toca fer de redemptor i qui li toca fer de Judes. A mi m’ha tocat fer de lluna.”
Publicat a la revista ‘La Lluna d’Olot’ (Olot) el desembre de 1927.