EL NEGUIT I LES MUNTANYES
Conferència llegida al Centre Obrer d’Olot, el dia 10 de Desembre de 1927, pel seu autor Salvador Perarnau.
Senyores, senyoretes, senyors!
Les muntanyes són els neguits de la terra.
Els neguits són les muntanyes de l’esperit.
Per això, avui, vinc a parlar-vos del neguit i les muntanyes. Per tot arreu hi ha muntanyes, per tot arreu hi ha neguits. Sota aquest tema s’hi amaga tot el món.
Per a exposar aquest tema no us demanaré pas benevolència. Els homes conscients no en demanen mai; ben al contrari: estaré molt content si se’m discuteix en els punts on hi hagi disconformitat de criteri. Una conferència ha de promoure discussions i ha de preocupar. Si no és així, tan se valdria no donar-la. El conferenciant ha d’ésser una mena de busca-raons, un porter de la veritat que al capdavall de l’escala us diu: “Tercer, segona, dreta” i els visitants han de pujar escala amunt i buscar-se el pis i la porta.
He dit “Tercer pis”, perquè la Veritat com la virtut està en el terme mig, i això us ho diu un extremista, extremista en els procediments car s’ha d’entrar per la porta que, en aquest cas, és el primer extrem i a voltes cal barallar-se i matar, si cal, els vigilants de la veritat armats moltes vegades amb les armes innobles de la mentida.
Després, escala amunt fins al tercer, car la Veritat no viu al principal ni al primer ni al segon, no viu tampoc al terrat ni al quart ni cinquè pis, sinó al tercer; el quart i el cinquè ja són fora de la limitació humana. Són l’escala d’arribar a la Veritat baixant del cel, i els homes venim de la terra. Damunt del terrat s’hi eixampla l’ordre diví, del qual defugim parlar-ne.
No us demanaré, doncs, benevolència per exposar el meu tema. Sí, però, que reclamo la vostra respectuosa atenció, que ja agraeixo per endavant, i si tinc la sort de dir-vos tan sols una sola cosa de veritable interès –crec que sí- aquesta atenció ja us haurà estat pagada.
El neguit és una espina fonda que punx endins de l’ànima i desvetlla totes les potències, les passions i els sentiments i, a voltes, les grans qualitats recòndites i fa l’home gran, l’home fill del dolor, que és el més gran mestre de la vida.
El neguit és un vent impetuós que es desboca per les enormes cavitats de l’esperit i a voltes encén la flama del geni, sovint apagada sota la cendra grisa d’una vida plàcida.
Els homes més grans en totes els ordres i en totes les coses, tan en art com en ciència i com en els oficis mateixos, són els homes neguitosos, els de les grans preocupacions i tortures, els que porten flamejant la brasa del turment inquietadora. Les grans transformacions i evolucions del món són filles directes del neguit. Només cal que doneu una mirada sobre la revolució francesa i veureu que vingué aquell daltabaix quan el poble patia fam i cruents tortures. Mireu la revolució russa i és un altre exemple que tots tenim davant dels ulls. I així com en els pobles, esdevé igualment en els homes. Els grans homes i les grans gestes de la humanitat són fills i filles del neguit.
Avui el món és neguitejat. L’espasa sagnant de la gran guerra li traspassà l’ànima i la ferida és fonda i duradora. D’aquesta ferida i de les dolors consecutives, jo crec que en sortirà un món nou.
El cas de Rússia crec que són pocs els homes que se’l miren bé. No se li han mirat mai. Les agències informadores, que signifiquen el capitalisme europeu, durant la revolució russa, només ens han servit la nota negra, i d’aquest gran part només ens han mostrat la sang i els patiments; però ens han ocultat sempre la divina bellesa de la criatura que naixia. Aquest nou nat passa les enfermetats i les delicadeses pròpies de tota infància: aquests trasbalsaments d’ara, aquests primers passos insegurs i barrejats d’algunes transcendentals caigudes, però, quan l’infant camini sol i s’enrobusteixi, implantarà la llei al món.
El neguit és creador sempre. En la història de la humanitat no es registra cap cas de neguit similar al de Rússia, i per tant la criatura tampoc ha de tenir precedents.
El Caucas i el Volga són una flama immensa de neguit i una infinita corrent de redempció humana. El riu és la corrent de redempció i els rius són fills de les muntanyes.
Les muntanyes són, per a mi, la meravella més gran de la creació (les muntanyes i el mar, que també és un neguit etern i un etern fer i desfer muntanyes).
L’elogi de la muntanya, cap mortal el sabria fer perquè la muntanya és vida i misteri; s’enfonsa terra endins i s’enlaira cel amunt; és meitat humana i meitat divina; conté tots els misticismes i totes les rebel·lies. I cal que fem constar de passada que totes els rebels són místics, i cal anotar que Rússia, la roja, la rebel, la de les mil forques venjatives o justicieres, és el poble més místic de la terra, és el poble dels muntanyencs de barbes blanques i reverents, endolcides, blanquinoses i inclinades sobre el pit per la corba difícil del pes dels anys. Tot això és un misticisme que surt a la cara d’aquell poble rebel.
La muntanya és tan transcendental que les gestes més memorables i els trasbalsaments del món han esdevingut a la muntanya. I per això veiem que –segons la Bíblia- és a la muntanya del Sinaí on Moisès rep de mans divines el Decàleg que encara avui subsisteix. I és en una muntanya on el Déu dels catòlics o, millor dit, dels cristians, pateix mort en creu per a la redempció de l’home. I fa bonic que això us ho recordi, jo, que ja sabeu que no crec en aquestes coses. Dic això perquè sé que aquí, a Olot, tenen un mal concepte de mi. M’han dit voltarià i no en sóc. Voltaire era un incrèdul, i jo sóc un creient. Sí que sóc, però, un fervorós admirador de Voltaire. Encar que hom sigui completament oposat a les seves idees, s’ha de respectar el seu talent i el seu ingeni, que és dels més grans que ha tingut el món.
Jo, senyors, no aixeco bandera en contra de ningú ni de cap idea; jo només aixeco la bandera de les meves idees, tan respectables com les de qualsevol altre senyor. i jo he cregut, crec i creuré tota la vida que voler cohibir el pensament és una gran niciesa.
En les idees passa com en el comerç: no cregueu mai en una casa que per a acreditar-se hagi de tirar per terra la mercaderia de la casa del davant. Les cases comercials acreditades són les que serveixen millor. Si els meus escrits s’acrediten i aixequen discussions i polseguera, és perquè sempre procuro servir la veritat, per aspra i dura que sigui, i si pot ésser, millor que els demés. I si els altres volen acreditar la seva mercaderia ideològica i volen que superi la meva, que procurin donar més quantitat o millor qualitat de veritat, que jo seré el primer de reconèixe’ls superiors. I tan de bo de Déu que fos així, perquè jo, que sóc abans de tot un esperit eclèctic, sé que hi guanyaria moltíssim el món de la veritat.
Perdoneu aquesta divagació necessària i tornem al tema. Dèiem que inclús la redempció de l’home per Crist havia tingut per escenari una muntanya. És en una muntanya on Abraham vol immolar el seu fill i és en les muntanyes del Gaddi i de Galaat on Salomó evocà aquell “Cantar dels cantars” que és una meravella de finesa.
És en les muntanyes també on la terra té les boques ardents dels volcans per on el cor del món respira. Al·leluia! A Olot, país volcànic, hi ha flams de neguit i muntanyes. Hi ha una munió de jovent que porta un volcà al cor, una flama de passió vers l’arc; una sagrada adoració a la Bellesa.
Al·leluia! L’art és la muntanya santa de la redempció del món i el neguit que porten cor endins els artistes és creador de les seves obres, que són llum i guiatge i purificació de la humanitat.
Ho he dit mil vegades: Jo no crec en la ciència ni en el progrés: la ciència i el progrés ens ha dut una gran guerra i encara en durà una altra i una altra. Jo crec en l’art, que és bondat suprema i fa que els homes cada dia es sentin més germans.
¿Què tindrem de més els homes quan, amb aquests ocells de ferro, en mitja hora puguem donar la volta al món, si ja és cosa sabuda que el qui fa tard a tot arreu és el senyor que té el millor automòbil?
I encara el pitjor del cas és que totes aquestes màquines, en les grans conflagracions humanes produïdes per l’egoisme de la ciència i del progrés, no serveixen per a res més que per a matar-nos més prompte.
L’art no ha produït encara cap lluita humana, ni és fàcil que la produeixi; ha produït sempre només lluites espirituals que cada vegada han aclarit un poc més la vida. L’art –tot ell amor, tot ell neguit- no coneix l’odi, ni coneix races, ni pobles, ni sectes, ni religions, i és bell sempre. Quan no és bell, no és art.
Això és una gran muntanya que tenim al davant, una muntanya de prejudicis que ens detura el pas. Cal que l’artista porti un immens neguit a dins per assolir la cima excelsa.
Tota il·lusió suposa un neguit i una muntanya, la muntanya d’obstacles a voltes ben imaginaris o fantasmagòrics que hem de trepitjar per assolir ço que pretenem i el neguit que sentim en l’ànima d’assolir ço que ens inquieta i ens il·lusiona.
Un home sense il·lusions, sense esperances, tan se val que l’enterrin; és ben mort.
Jo, amb el nostre pa de cada dia, hi vull un somni nou, una il·lusió nova, una nova esperança, un nou neguit i una altra muntanya. El pa dóna força al cos per a la lluita, i la lluita porta més pa i no fa tan monòtona la vida.
Tindria com a gran orgull que es digués de mi que he portat a Olot discussions i idees impulsives, i que he ficat flames al cap de molts. No crec que em mereixi tan d’honor; hauria fet una cosa que m’ompliria de satisfacció; hauria portat el neguit entre muntanyes, aquest neguit que jo porto eternament a dins; aquesta dèria meva d’estripar pells d’anyell perquè tothom vegi els llops que s’hi amaguen dessota. Entre la pau de les muntanyes hi està sempre bé una ciutat neguitejada. Una ciutat com Olot no pot ésser exempta de cap neguit i caben perfectament en ella totes les ideologies. I cal manifestar ben altament que primer se’m travi la llengua que predicar odis. Jo voldria passar pel món escampant amor a tort i a dret. Sóc un rebel, però per ésser rebel es necessita ésser molt bo, i aleshores rebel·lar-se contra tot el que s’oposi a aquella bondat que hom porta. Si la paraula rebel se m’interpretés malament, jo em donaria vergonya de dir-la. S’han de detestar les joventuts manses i els homes que diuen “amen” de tot. El renec més gran que jo he trobat en aquesta vida, i que m’irrita formidablement en sentir-lo, és allò de: “així ho hem trobat i així ho deixarem”. Seguint aquesta pauta, només correrien els segles, però el món seria submergit en la letargia més repugnant i paorosa. Sortosament, aquest renec només el sentireu en boca d’incults inconscients i d’esperits raquítics.
Sense aquest neguit que us vinc predicant, no es fa pas res de bo en la vida.
La flama del neguit aviva la intel·ligència i fa els ulls penetrants fins a la quinta essència de les coses. Totes les coses tenen una ànima; una rialla de Déu al fons. Sense el neguit és impossible copsar la rialla de Déu que hi ha en les coses.
Les muntanyes guarden la unció sagrada de la neu i els cau damunt del pit la barba hirsuta de les boscúries. Endins d’aquella pau on el silenci hi bruny, germinen els neguits i les idees que demà devindran arbres esponerosos. El món és un bosc immens de neguits i d’idees. A voltes s’alça el vent i remou la boscúria i les idees escabellades bracegen neguitoses dintre el vent. Els homes són els troncs corpulents que aguanten el brancam de les idees. El vent o la lluita, com vulgueu, que remou el bosc, escampa les llavors de noves idees i de nous neguits, i així la humanitat va endavant com un bosc immens que camina.
La muntanya a Catalunya ha estat el recer de les cançons populars, dels contes i les llegendes. El nostre folklore i la nostra paremiologia, que durant dos segles ha anat de cantell, s’han salvat gràcies a la muntanya. I aquest llegat dels avis porta a dins tota la nostra essència, tot l’or vell del nostre esperit, tot el neguit d’un poble. El poble és la suprema raó de totes les coses. Ja els llatins deien: “Vox populi, vox Dei, vox veritatis”. La veu del poble és la veu de Déu, la veu de la veritat, i al darrera de tots els jutges i de tots els tribunals del món, encara hi resta sempre, imponent, el poble. Ell és el suprem jutge i el tribunal suprem, i quan ell es desboca no hi valen potestats ni tiranies arbitràries. A voltes, el poble devé acovardit, i és que la vida sempre té olor i color de papu que espanta les criatures, i aquest poble a voltes imponent, devé sovint l’infant temorenc de l’home del sac i del quarto de les rates. Això s’esdevé tan sols quan el poble és un lla en calma. Poseu-li un neguit a dins i el poble, en un moment, fa i desfà muntanyes. És per això que ja he dit: el neguit sempre és creador, i a voltes, per a crear, és necessari destruir la nosa. D’això també se’n cuida el neguit. Quan l’Església cresqué i els cristians es consolidaren en el món, fou en les èpoques de les persecucions, perquè portaven eternament el neguit al moll dels ossos.
Es fa poc cas dels humils que no són pas tan humils com semblen. Dessota del copalta, moltes vegades s’hi amaguen les males intencions i una ànima escarosa. De cap a cap del món, els bons i els conscients són escarnits cada dia, mentre el poderós passeja satisfet la seva maldat i la seva petulant ignorància. Els fills del dolor, cada dia estrenyen més el puny i callen. Ai del dia que es desplomi el puny, car els dolorosos són més i tenen més força. Hi ha un neguit secular ànima endins dels pobles i les races; és el neguit dels pobres, dels pacients, dels mansos com anyells sacrificats, però amb un llop a dintre. Ai del dia que surti el llop i planti dentallada! És aquella llegenda tan encisadora del llop de Sant Francesc, que potser ja sabeu, però que, com sempre, és nova de tan bonica i vull tornar-la a contar.
A Vico, ciutat d’Itàlia, cada jorn hi baixava el llop de les muntanyes properes. El llop feia molt mal a les virams i mossegava ferotgement les persones. Tota la ciutat condolida acudí a Sant Francesc d’Assís perquè els lliurés del llop que tan de mal els feia:
- Oh, gran pare, Sant Francesc- feia la gent-, vós que teniu el do de parlar amb les bèsties i amb les coses, per què no persuadiu el llop que no ens faci tan de mal?
Sant Francesc els digué:
- Vosaltres us comprometeu a donar cada dia el menjar necessari al llop i a no maltractar-lo?
Tota la ciutat estamordida respongué afirmativament, i Sant Francesc marxà a la muntanya.
- Escolta, germà llop –feu Sant Francesc mentre el llop li besava les plants sagrades-. A la ciutat trobaràs menjar abundant i bons tractes, però respecta i no facis mal als teus germans els homes, car tan tu com ells sou criatures de Déu i deveu estimar-vos.
El llop, obedient, inclinant el cap digué que sí. I des d’aquell dia baixava mansoi de la muntanya i traspassava els carrers de la ciutat i compartia fraternalment el menjar amb els homes. Però els homes –moltes vegades i massa vegades- som més bèsties que les bèsties, i en veure’l tan mansoi ja no es recordaven del llop ferotge que tan de mal els havia fet. I en veure’l tan mansoi, l’un li donava un cop de peu i un altre una bastonada, i el llop es tornà a sentir llop i fou altra vegada tan ferotge com era. Apliqueu el cas en la vida social i s’acabaran les lluites. I això ho dic jo i puc dir-ho ben alt, perquè sóc ben independent i no tinc ningú que em mani ni mano a ningú. Estic ben al marge de les lluites de patrons i obrers, i no conec sindicats de cap classe. Ho dic només per humanitat, per justícia social, per l’afecte i l’amor il·limitat que sento pels que pateixen.
En aquest Centre Obrer d’Olot, si jo pogués, hi ficaria una flama de neguit ben encesa: el neguit de la cultura. No hi ha pas dubte, no, que el problema de l’obrer és un problema de la cultura. I la cultura, per a l’obrer, avui dia, és una muntanya inexpugnable; està mancat d’elements, i a voltes fins li manca el pa quotidià. Però en les agrupacions obreres i en els centres com aquest Centre Obrer d’Olot, deuen tenir-hi una biblioteca el més extensa possible i unes escoles. Si el problema obrer s’encaminés cap ací, trobaria solució immediata.
A Olot teniu una Escola de Belles Arts que ha donat i dóna fruits esponerosos. Però jo he observat un fenomen a Olot. Hi ha jove que dibuixa i pinta meravellosament i quan escriu fa pena. No sembla pas l’artista tal o qual, sembla més aviat un mosso vulgar de qualsevol casa. I ara tinc de fer constar molt satisfactòriament una cosa: fa tres anys que aquesta observació jo la feia al meu gran amic Josep Pujol. En Josep Pujol, esperit inquiet, artista de naixement i que té la gran sort de portar un neguit intens en la seva ànima, s’ha refinat tant i tant, que avui dia, a més de conèixer perfectament la història del seu art, escriu perfectament i té un bon gust literari que ja li envejarien molts que passen per bons escriptors. Avui dóna gust de cartejar-se amb en Pujol per les seves belles idees i per la bella manera de dir-les. Jo sé del cert que ell m’ho agraeix i deu agrair-s’ho a ell mateix, car és ell el qui ha fet la feina.
Jo voldria que aquest neguit de cultura s’encomanés a les joventuts d’Olot. La cultura és una muntanya de serenor infinita. Com més amunt es puja més ample es va fent l’espai, i l’esperit rep les clarors immenses i l’escalfor daurada del sol que il·lumina la humanitat.
Neguits i muntanyes són amor i vida.
D’aquesta vida, l’amor i el dolor en són l’essència.
Som fills d’un goig i hem nascut plorant.
El goig és d’una finor oblidadissa, mentre que el dolor és d’una rusticitat perdurable. La rella del dolor fa el guaret més profund en la vida, i per tant les seves sembrades són més fèrtils. D’una dona a la qual haguem estimat molt, a penes si en recordem les mil carícies, i no oblidarem mai més la traïció que ens feu un dia.
Els artistes més grans de la humanitat són els que han tingut la vida més agitada. I de la unió del seu turment amb la seva bondat, n’ha nascut l’obra transcendental, plena de vida. L’artista ha d’ésser bo sempre. Sense la bondat, l’ànima de l’artista devé borrosa i, com que és el mirall de les sensacions per on es reflexa la vida i el món, essent ell borrós i tèrbol, ha d’ésser tèrbola i borrosa també la seva obra. Jo no comprenc l’artista dolent, ja que la seva obra necessàriament seria dolenta, i per tant ja no seria artista.
L’artista és l’home més savi de la terra. El savi només sap; és un magatzemista de coneixements; l’artista crea, i crear, per a mi, és saber un poc més del que es pot saber.
La Bondat i la Bellesa són les dues copes divines del vi de la Veritat, que fan la vida culta, artística i amorosa.
Per a la cultura, per a l’art, per a l’amor i la vida, és necessari l’entusiasme. Cal que sapigueu que aquesta paraula és d’origen grec: “entus” i “asmos”, i vol dir “Déu en nosaltres”. Veritablement, un home entusiasmat sent una força a dins superior a ell mateix, que se l’emmena. Sent un esperit superior al seu esperit, que el fa moure i bracejar ardidament. És la flama del neguit; és l’entusiasme. Ai de l’hora que emprèn un negoci, un treball, una obra, una lluita sense entusiasme. Aquest rai, ja és vençut a la bestreta.
L’artista, en el moment diví de la inspiració, sent un calfred i una tremolor estranya, una esgarrifança al moll dels ossos, que és la inquietud de la gestació; és el naixement de l’obra. En aquells moments, a voltes, un gest insignificant l’immortalitza. No hi ha cap campana del món que hagi ressonat tant com aquell cop de martell de Miquel Àngel sobre l’estàtua de Moisès. I és que aquell cop de martell portava tota la força del neguit i de l’entusiasme. L’entusiasme en l’art ha alçat aquestes muntanyes de pedra de les catedrals amb mil siluetes com neguits que foraden el cel. I totes les meravelles de la terra són produïdes pel neguit i l’entusiasme.
Que pobres i miserables veig els pessimistes en aquest moment! Són castigats a la fosca eterna, a un dolor sense esperonament de tirar avant, perquè no tenen il·lusions ni esperances. Tot els espanta i els acovardeix. Que són diferents de l’optimista neguitejat i ple d’entusiasme! Aquest, fins en el més aspre dolor i en la més crua tempesta de la vida, en el mateix gotellim de les llàgrimes, hi veu l’arc de Sant Martí, senyal de pau i de bonança.
Cal ésser optimista, entusiasmat i neguitejat en la vida per a assolir les nobles aspiracions que tots hem de tenir. Cal ésser neguitejat per a pujar al cim lluminós de la nostra muntanya.
Germans d’Olot, gent cordial i sincera, que us acompanyi sempre el neguit entre la pau beatífica d’aquestes muntanyes!
Publicat a la revista ‘La Lluna d’Olot’ (Olot) el gener de 1928.