EL JAN PETIT I LES NESPRES
Vosaltres, infants, no sabeu pas encara les ballarugues del destí, però segurament recordareu el ball de mans manetes sobre els genolls de la mare que sacsejant-vos cantava la cançó d’’El Jan Petit’. Després us adormíeu amb una son dolça i el Jan Petit era l’heroi ballaruc dels vostres somnis.
Tu, tu, i tu, l’heu somniat, i jo també algunes vegades. Veiam si sabeu dir com l’he vist.
Jo he vist un Jan Petit, vermell de cara de tan ballar amb els peus, amb les mans, amb el cap, amb els dits, amb els genolls i amb tots els membres. L’he vist petit i rodanxó com una nespra. El meu Jan Petit tenia dues nespres als ulls.
Una tarda tardoral va anar a collir nespres. Hi havia un ponent dolcíssim serres enllà. El sol era un immens globus de foc que queia. En Jan Petit mirava el sol ponent i li semblava el cap enorme i sagnant d’un gegant decapitat per la guillotina de les ombres. I en Jan Petit mirava les nespres i cada una li semblava un terrosset d’aquell ponent.
Sacsejà l’arbre i els fruits queien entorn seu amb un “xap!” esberladís de llaminadura. En Jan Petit plegava els fruits i ballava de content.
Què deu ésser una nespra? –pensava en Jan Petit-. Què deuen ésser aquests terrossos de llaminadura que fan els arbres fruiters i que en diem préssecs, obercocs, prunes i cireres? I per la imaginació d’en Jan Petit feien una deliciosa ballaruga totes les fruites de l’any. Què deuen ésser? I tornà a mirar el sol ponent, que ja era una miqueta més ponent, i mirà les nespres. Veié que tenien el mateix color i no sabia si el sol era una nespra madura penjada en el nesprer de l’eternitat o si les nespres eren raigs de sol aterrossat dalt de les branques.
De tan mirar-les se li tornaren nespres els ulls. En Jan Petit se n’omplí les mans i les butxaques i en menjà fins que el cor li digué prou i saltant de content se’n tornà a casa. Però la fruita d’or i sol de posta era més bellugadissa que ell i li saltava per les mans i les butxaques. La que s’havia menjat, també saltava, balla que ballaràs, dintre el païdor minúscul d’en Jan Petit i li produïa tan fort turment que tot en Jan Petit es tornava ballaruga. Picava de peus i estirava en l’aire els braços i balla que ballaràs per tot el cos.
En Jan Petit pensava: Quin mal que fan els terrossets de sol de posta!
El sol, la llum i la bondat –petits infants- no fan mai mal en la vida. Però les nespres d’en Jan Petit eren meitat claror i meitat ombra com els capvespres tardorals i com els ulls d’en Jan Petit. Hi havia un misteri de llum i fosca que saltava. El sol ponent feia mans manetes sobre els genolls de la nit i el Jan Petit meu i el vostre ara aixeca un braç, ara una cama i balla i ballarà portant son dolça pels infants. Una son que té gust de sol que es pon i de nespra que cau de tan madura.
Publicat al llibre ‘Infants i fruites’ (1930).