EL BOU
Ara em plau fer-ne la comparació de la Poesia, no amb una verge pulquèrrima i gentil que omple el càntir d’or en la font de l’humà llinatge i refresca els cors humans amb l’aigua deliciosa de la font perennal; no, vull fer una comparança pagesa ben nostra, ben catalana. Jo alçaria un monument a un bou representatiu de la nostra poesia. És un poema èpic la força d’un bou, té una rojor de sang brava i ardent, té lleugeresa i agilitat de lluita. La poesia idíl·lica hi és ben concreta en el seu pas lent arrossegant l’arada damunt dels camps; ell prepara el solc on les llavors hi germinaran com estrofes subtils que espiguen i maduren. La sàtira i l’humorisme, com llampeguen en els seus corns punxents! I en la dolcesa dels ulls, no hi veieu tot un misticisme i un serè aquietament amorós? Aquest amor que quan l’agullona li fa saltar les margeres i els rostos panteixant, frenètic i vigorós darrera la vaca macilenta. Oh! Com el bou normalment és pesat i respectuós com un vers alexandrí. Té un front romàntic i fa dringar l’esquellot com una explicació didàctica. El bou representa la naturalesa i la força; la constància i severitat, la justesa i l’agudesa. Què virtut que té el bou! Oh! Els pescadors us diran com és ell, qui els du la barca fins arran d’aigua i els encomana agilitat, paciència i tenacitat per a lluitar amb l’onada.
Ell és el símbol de la Poesia nostra, des del mar a la muntanya, pasturant per la verdor dels prats, i les carretes trontolladores. Oh! Com llueix en ses banyes punxents l’enginy de la raça!
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 9 de novembre de 1923.