PROSES EPIGRAMÀTIQUES
DEL SEGLE DINOU
El segle dinou és l’al·leluia del cadàver espiritual català.
El segle dinou aixecà les parets piramidals del temple salomònic de la nostra literatura i creà les bases sòlides dels ideals nostrats.
Ara a nosaltres pertany posar els crustacis d’or i porpra i les perles i diamants ornamentals del nostre temple.
PI I MARGALL
És la figura política més gran del segle passat. Propulsor de llibertats federades; republicà de cor i seny; esperit obert a la plena llum europea. Duia en la pensa la flama ardent de la claredat mediterrània i com a mediterrani era un gran sentimental.
En paga d’ésser la figura política més gran del segle passat, se li vol erigir el monument més poca-solta del segle actual.
JOSEP ANSELM CLAVÉ
Amb la cançó féu el miracle. Orfes, amb la flauta feia amansir les feres i dansar els arbres i les penyes. Clavé amb la cançó amansí les passions avalotades del poble català que vivia en constant lluita fratricida i féu dansar en els cors els bons sentiments i les virtuts racials.
El cant és una gràcia que els déus han concedit als homes per a agermanar-los i fer-los marxar junts de cara a les altes clarors ideològiques.
Clavé fou un ressò dels déus.
VERDAGUER
Abrandà el Pirineu amb la seva fantasia i en féu regalimar rierols d’or fos. De cada llogaret de Catalunya en tragué l’or de les tradicions, de les rondalles i de les cançons populars. Ell, veritablement, ressuscità la llengua. Tot l’idioma sencer passà per la seva boca d’àngel martiritzat. És el poeta nacional que féu vibrar totes les fibres de la sensibilitat nostrada. Féu estremir els continents amb l’Atlàntida i ell s’estremí idíl·licament davant dels ocells i de les humils floretes, com un Sant Francesc d’Assís.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 2 de gener de 1925.