PROSES EPIGRAMÀTIQUES
DEL MATÍ EMBOIRAT
La nit s’ha ajagut sobre el món hores i més hores, com una dona de plaers abundats. Ara el matí treu el cap a llevant i té la galta tota roja de les besades. La terra és emboirada com si portés a la faç la son que li va marxant. La boira del matí és la cabellera de la nit que va aixecant-se. Els branquillons degoten la gebrada que llueix a caramulls com si la nit besant el món hi hagués perdut les arracades.
DEL PONENT HIVERNAL
El ponent hivernal és vermell i fogós com uns llavis voluptuosos.
Les terres silencioses són coronades de gran serenitat i una ratlla divina de foc gloriós va perdent-se darrera les muntanyes.
El ponent hivernal és un incendi. Com un rei bíblic estén damunt de les muntanyes el seu mantell heroic que val més que l’or i la propra dels palaus humans.
El ponent hivernal és la boca de la nit que davalla plena de desig a besar la terra.
Perquè quan el fred és més intens, el ponent té més foc en la mirada.
DE LA NIT CLARA
Hi ha gel que penetra als ossos en el llavi fred del vent. Tota l’amplària de la nit és una besada freda. Quina claror més fonda i blava pel cel serè de les nits d’hivern. Nit freda i clara com el gel; nit alta com l’eternitat. Ara cau un estel en la nit, com un clavell que penja.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 9 de gener de 1925.