TARDOR
Tardor té un repòs de mare
després de l’infantament,
té una llum balba a la cara
com un gran esllanguiment.
Dintre el ventre de les feixes
hi germina la llavor:
ordis d’or, forments i xeixes;
tot el pa que Déu-n’hi-do.
Ja veureu quina infantada
quan l’hivern haurà transit.
Cada feixa una mainada
que s’empaitarà amb delit.
Ara cada brot reposa
de la flor o fruita d’or,
després brotarà la rosa
esclatada com un cor.
Les sarments són esllanguides
com uns braços decandits
i les postes enrogides
embriaguen els sentits.
El front de la tarda brusca
duu el sol sagnant com un tony
i té color de llambresca
i un aspre dolç de codony.
Esgarrifança de nespra
i de cirera d’arboç;
la llum balba del capvespre
va prenent color de most.
Fuma, fuma una masia
al bell mig dels camps llaurats
i una dolça melangia
va estenent-se pels serrats.
Fumerols de l’hora baixa,
quietud d’infantament.
Mireu, mireu, quina faixa
d’or i porpra duu el ponent!
El sol com un ull que guinya
va amagant-se poc a poc
i el cel esdevé una vinya
amb raïms d’estels de foc.
Però aquesta calma densa
i aquest misteri que fa
són de la terra que pensa
els fruits que durà demà.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 23 de novembre de 1928. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).