PROEMI
Set d’infinit!... Quina claror tan dolça
que té la posta d’or!
L’ala de l’infinit s’espolsa
i les immensitats obren el cor.
Fondària impenetrable de la llum que cega!
L’abisme de claror esdevé nit
i, perdut en la llum, el cor gemega
de set d’infinit.
I l’infinit perdura impenetrable.
La cortina de llum ens detura l’esguard
i l’infinit es fa més insondable
dintre el repòs de cap al tard.
Aquesta llum d’on ve i on va?... No és la mateixa
d’ahir, i la d’avui no és la de demà
i és, l’infinit que ens deixa
i l’infinit que tornarà a passar.
I cau la volva de llum d’or massissa
i es fa perla i robí i diamant
i es fa cançó, sospir i xiscladissa
i rialla del món enlluernant.
I l’infinit ens riu més a la vora
i en fem monjoies de llum d’or i cants
i el cor sospira i riu i canta i plora
amb l’infinit a les mans.
Publicat al llibre ‘Amb l’infinit a les mans’ (1936).