VENUS ETERNA
A Felip Graugés.
I
INVOCACIÓ A VENUS
Venus divina que en mon pensament
la blancor nua de tes carns em poses,
riu coronada silenciosament
del goig que dons a les castes esposes:
car ta rialla és tremolor de vent
que fa esclatar de passió les roses
i ta mirada serena i fulgent
posa l’encís de l’amor en les coses.
Llavis vermells de vigorositat,
clavells encesos com flors de pecat;
braços superbs com nuosa serment.
Venus divina de ma invocació,
omple mes venes d’ardenta passió,
fes de mes carns una flama roent.
II
VENUS DE PEDRA
Sota la inquieta carícia del vent
ta cabellera m’apar que es desgarba
com si una folla passió violent
hagués encès la blancura del marbre.
I ets en la pedra una flama vivent
i els teus cabells belluguegen en l’aire;
amb la mirada comanes turment
i de tes carns encomanes la flaire.
Venus de pedra i d’amor triomfal,
fins en la pedra devens sensual
i el vent indòmit els teus rulls arrissa!
La llum danceja damunt del teu pit:
és la passió;... és l’amor infinit;...
és ta nuesa que en la pedra frissa.
Publicat a la revista ‘Cenacle’ (Manresa) el juliol de 1916.