LA VEU DELS CIMS
Muntanya amunt hi tinc el cor perdut
dins de l’encantament de les muntanyes;
l’amor un dia me li va robar
i em va ferir greument amb la mirada.
Me’n vaig anar, cantant, d’aquells cimals,
i el cant i el cor l’amor se me’ls quedava.
El cor em demanava i hi he tornat
i poc a poc m’hi sento perdre l’ànima.
Em sento embadalit mirant-li els ulls,
que són dos pous de llum immaculada,
sota la nit sagrada dels cabells
com dos estels que el cel del seu front guarda.
I –oh, meravella!- del seu llavi roig
surt el misteri sant de la paraula,
tan dolça, tan suau, tan atraient,
que és com un rajolí de llum tan clara
que m’enlluerna el cor i el pensament
i em fa saltar la sang com una flama.
És la llum clara de la veu dels cims
que a dintre porta el cor de les muntanyes
incendiades pel bes del Ponent,
que és com un cor ferit d’amor que sagna.
Oh, veu dels cims, que m’has tocat el cor
i ets com un vi sagrat que m’embriaga!
Embriaguesa santa de l’amor
que xarbotes endins de la meva ànima
i proves de sortir en els pensaments
i –ai, las!- no caps a dintre les paraules,
car quan hom vol dir tant no té un sol mot
i els cants del cor volen volar sense ales!
Oh, veu dels cims! Aquest mantell reial
de porpra i or que porten les muntanyes
a l’hora dolça i santa del ponent
val molt més que els imperis i els reialmes.
Però la veu de l’amada, cor endins,
val més que aquest mantell de les muntanyes.
Aquesta veu l’he comprada amb el cor
i encar no sé si el cor és bona paga,
car donaria de bon grat la sang
per a sentir-la ben a prop dels llavis
i li diria: “Parla, parla més!”,
que el cor s’adormi sota les paraules
com un infant en el bressol del pit
amb el vaivé de la cançó manyaga.
Amiga meva, parla, parla més!,
vull que s’adormi tota la meva ànima,
embriagada de la veu dels cims,
que és la veu de l’amor que al cor m’esclata!”
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 23 de setembre de 1927.