LA DONA BELLA
Qui pogués dir el dolç neguit
de veure ben a prop la dona bella!
Diries que en la fosca de la nit
ha sortit una estrella
que la voldríem ben estreta al pit.
I arriba tan endintre la claror,
que ens enlluerna l’ànima poruga,
i el brill als ulls ens fa dolor,
car de tan dolça que és, devé feixuga.
Després mirem les coses de l’entorn
i les trobem més belles,
perquè cada ull és clar com un gran jorn
ardent de sol i ple de meravelles.
I poc a poc hi ve la nit
de l’enyorança de la dona bella,
i ens sentim plens de fosca i de neguit
i en va busquem l’estrella.
Fins que ve un dia benaurat
que l’Amor aclareix totes les coses;
la dona bella ve al nostre costat
i riu suau com un esclat de roses.
I veiem ple de llum el nostre entorn,
i la claror del cor puja a la cara,
perquè la dona bella és un gran jorn
que va fent la nostra ànima més clara.
Publicat a la revista ‘La Gralla’ (Granollers) el 20 de setembre de 1925.