EL RETORN
A mon germà Lluís Perarnau
Una ventada sondrollà el casal
aclivellant el sostre i la teulada
i estamordida vora del portal
es condolia tota la fillada.
"Apuntalem-la fent un cor esforç
-deien els fills-, juntem tota la força,
que la ventada que tot ho retorç
no pugui pas el nostre esperit retòrcer."
I cada cop que espetegava el vent
els fills sentien una inquietud nova,
però s’unien fervorosament
i suportaven junts la dura prova.
Alguns mal fills deixaren el casal
i s’uniren al vent que destruig;
altres plantaren cara al temporal
i fugiren del vent que els perseguia.
I enyoraven la llar a tot moment.
“Encara no passa aquest mal temps?” –es deien-
i portaven el cor i el pensament
aturmentats de l’inquietud i feien:
“La nostra casa no l’esfondraran.
Podran brodar-li el sostre de clivelles;
així quan passi el mal temps es veuran
més clares les estrelles."
El celler patriarcal fou profanat.
El vent desballestà tota la casa.
La follia apagava el foc sagrat
i sols restava alguna que altra brasa.
El graner fou vilment desproveït,
la portalada devenia guerxa;
el paller fou endut i, com un dit
acusador, restà dreta la perxa.
Els fills callaven amb l’angúnia dins
i es mossegaven una mica els llavis.
“Ja vindrà dia –deien- que els verins
del nostre pit aixecaran els glavis.”
I el vent funest es feia fonedís.
Tot d’una aparegué l’albada clara.
L’horitzó fosc esdevingué blavís
i un raig de sol brillà damunt la casa.
Els fills tornaven sota el sostre clar
i reprenien la dolça paraula
i la mà maternal llescava el pa,
ungit d’amor, entorn la santa taula.
Els mals fills esperaven el retorn
i l’escalf maternal de l’abraçada.
Pels que volien esfondrar-la un jorn
cal que la porta sigui ben barrada.
Que segueixi la ruta del mal vent
i s’esclafin el front per les cingleres.
La llar pairal no dóna acolliment
als qui sols miren l’or de les senyeres.
El pa i el vi i l’oscull maternal
sols els poden fruir els sagrats llavis
que defensant la nostra llar pairal
duien dintre la sang, la sang dels avis.
Us veníeu la túnica a baix preu
i vestíeu les robes miserables
i encara us rèieu vilment de la creu
que ens posaren al dors tots els diables.
No sou dignes d’estrènyer nostres mans
ni posar un peu a dintre de la portada.
Només volem als que són bons germans
vetllant la flama, sigui viva o morta.
Ara el retorn ens farà més units;
ens cal refer la porta esbalandrada
i per lliurar-nos del gel de les nits
cal refer les parets i la teulada.
Després, llaurar les terres del voltant
i segar l’herba que ens vol cobrir el rostre.
Cal que a l’entorn sentin el nostre cant
i sàpiguen que surt de casa nostra.
I esporgar els brots ressecs de tot l’entorn;
que el fruiterar rebroti amb nova força
i que l’empenta del sagrat retorn
cap més ventada la pugui retòrcer.
Publicat a la revista ‘El Surienc’ (Súria) el 14 de febrer de 1931.