EL POU
Ara del pou de ma infantesa
vull treure’n un record
que amb dolça placidesa
faci batre les ales del meu cor.
Era un pla d’hortes vora casa estès
i al mig un pou per a regar les hortes.
No les viuré mai més
aquelles hores vora del pou mortes.
Cridava arran del pou ben abocat
com arran de la vida que començava a viure
i com si a dins algú hi fos amagat
contestava el meu crit o escarnia el meu riure.
I jo cridava cada cop més fort
per eixordar al de dins que responia,
i si el de dins hagués estat la Mort
l’hauria ofesa perquè m’escarnia.
Ara prou sé que el pou era la vida
amb l’aigua clara de la felicitat
i amb l’aigua pestilent de la mentida
i amb destí sorrut dintre el pou amagat.
Ara sé que la veu que em responia
era la veu d’un altre jo mateix,
que el duc en mi i amb ell faig via
i gosa amb mi i amb mi pateix.
I si cridem ell també crida,
i si riem ell riu també
i és pou de plors i cants d’un fons sens mida,
amb la foscor del Mal i la claror del Bé.
De nit la lluna hi cau i tot el pou és lluna
i hi cauen temorencs tots els estels
i ens hi aboquen tot d’una,
car la lluna és la sort i els estels són anhels.
Arran del pou de ma infantesa
hi havia flors i arbres enfruitats
i besos de dolcesa
per sempre més abandonats.
I era precís viure la vida
i abandonar-se pou endins
i ofegar-se de sort o de mentida
en la dolçor del vespre o en l’or dels dematins.
I no fer cas d’aquella veu confosa
que surt del pou com del fons de l’ignot
i ens fa la vida un poc esgarrifosa
i ens escarneix sempre que pot.
Quin consol dóna aquest record llunyà!...
Arran del pou els braços estenia
i cridava ben fort per eixordar
aquell de dins que m’escarnia.
A voltes en la vida aquesta veu
l’he sentit riure amb riure basardós,
fent-me un escarni estès per tot arreu
com si sortís d’un pou misteriós.
I he recordat el pou de ma infantesa
i m’he sentit valent per a lluitar
contra la mala veu entorn estesa
i he lograt fer-la callar.
Pou benaurat, fes que eixordi el destí
o que em contesti amb la veu ben dolça
car el dolor s’ha apoderat de mi
i en el pou del meu cor ja hi ha fet molsa.
Pou benaurat que només tens un ull,
com jo una sola concepció de viure,
no m’escarneixis amb auster embrull;
contesta’m sempre amb esbadocat riure.
Encar que a dintre hi tinguis un engany
d’aigua encantada o bé consumida,
fes que almenys no sentim el teu regany
i que visquem contents en la mentida.
Pou benaurat, el teu record llunyà
el guardaré com la relíquia pia
d’un jorn que cridant fort potser vaig eixordar
aquell de dins del dins que m’escarnia.
Publicat a la revista ‘L’Avi Muné’ (Sant Feliu de Guíxols) el 29 de juny de 1926.