A SÚRIA
Em plau reviure la terra on vaig néixer,
niu sagrat dels meus somnis infantins;
saber de cert que encara és la mateixa
dintre el meu cor i duu el meu cor a dins.
Em plau mirar l’hermot, l’horta, l’alzina
i el roquissar esberlat i cantellut
i la carena fina
de finors de la meva joventut.
I recordar els germans i els meus pares
i reveure’ls en la cara dels nebots;
generacions passades vivents en noves cares
que ens diuen que la raça treu nous brots.
I em plau veure aquell riu de ma infantesa,
aquell riu que plorava i reia amb mi
i feia una cançó tota dolcesa
per a fer-me dormir.
I em deia històries de ponts i de passeres
i de gorgs blaus encantats;
de camí-rals, quan encara no hi havia carreteres
i de lladres que assaltaven els poblats.
I m’adormia i somniava
i veia el món que passava lentament
com el meu riu que cantava
i s’esmunyia llangorosament.
I jo aprenia la cançó encisera
que m’ha ajudat a fer-me gran
i ha fet la meva vida riallera,
plena de joia del meu món d’infant.
I... ara retorno i retrobo les coses:
la casa, l’horta, l’alzina, la rel
i el riu petit que trencava rescloses
quan s’embotia i es sentia rebel.
I veig les gents que vaig deixar un dia
i que, com jo, també tots s’han fet grans
i els miro i els recordo i em plauria
abraçar-los a tots com a germans.
Salut, suriencs! Jo sento aquesta terra
en mon esperit i al moll de l’os
que emplena com una gerra
la gerra escardalenca del meu cos.
I em dono a tots en una ampla abraçada
i us donaré –del que tinc- el millor;
allò que més agrada:
un tros de vida dintre una cançó.
Publicat al setmanari ‘Suria’ (Súria) el 4 de novembre de 1967.