ORACIÓ AL FOC
Oh, foc! Exhalació espiritual
que cremes la branca morta
i fas tebiona la pau patriarcal
darrera la barrada porta.
Oh, foc! Jo adoro el teu caliu
que fa poms de clavells i roses tendres.
Les branques altes que han bressat un niu
dessota el teu caliu es tornen cendres.
I fas els troncs espeternegar
que ahir aixecaven la brancada enlaire,
branques i flors: il·lusions en va
que no duren pas gaire.
La flama dreta de la joventut
tenia tot l’impuls d’una foguera.
Que és trista la decrepitud,
grapat de cendra austera!
Oh, foc! Tu que no coneixes les lamentacions
ni en fas cap cas! La cendra
de l’arbre que domina els horitzons
és igual que la cendra de la branda tendra.
Oh, foc! Jo sé la teva augusta majestat
quan incendies muntanyes enteres
i quan cremes el pit d’una ciutat
i alces al cel les teves cabelleres,
i quan obres la boca dels volcans
i devalles roent en torrentera
i devores les viles i les ciutats grans
i, deixes cendra i mort al teu darrera.
Les teves flames són les teves rels
que van enlaire i tu ets la soca eterna
i en la llum de les teves rels rebels
trobem el brill del tot que ens enlluerna.
Però jo t’adoro dintre del meu pit,
suau i dolç com llàntia encesa
quan ets el foc sagrat de l’esperit
tot Veritat, tot Bondat i Bellesa.
Jo sé que aquesta flama del meu cos
un jorn a poc a poc caurà extingida.
Serà cendra la sang i el moll de l’os
i tot el que ara és carn dintre la vida.
Però aquesta voluntat que duc en mi
i aquest neguit del cant que em desdelita
és una flama que no pot finir.
La flama de l’esperit és infinita.
I jo t’invoco a tu, oh foc sagrat,
que alces els ideals i les banderes
com flames pures d’immortalitat
i ets estel que assenyales les dreceres.
Oh foc benigne i dolç de l’esperit,
encomana’t als homes i a les coses!
Fes flamejar de llum cada sentit
i emplena cada pit de poms de roses.
Publicat al llibre pòstum ‘Oracions’ (1973).