ORACIÓ A LA BOIRA
Oh, boira que davalles
mansoia dels serrats
i tot ho embolcalles
sota els teus vels folgats.
T’escorres dolça i fina
al bat del ventijol,
i porta mantellina
blanca cada pujol.
T’ajeus silenciosa
pel repòs de les valls
i abraces luxuriosa
el pit dels degotalls.
Quietament pastures
pel silenci dels prats
i escales les altures
i les immensitats.
Com que ets bella et toca
el raig del sol nadiu,
penjada d’una roca
o d’un penyal altiu.
T’ajeus per la pineda
palpant la nuditat
dels pins que et troben freda
sota el teu bes gelat.
I plores. Per què plores?
Per què és el teu plor?
Dolça i mansa t’esflores:
cada gota una flor.
Jo et prego que devallis
suau cada matí,
i amorosa embolcallis
el meu petit jardí.
I t’escorris molt fina
sota l’ala del vent,
sens deixar cap boirina
dintre el meu pensament.
Perquè tu rai que passes
i vas i véns suau
i fins t’estiragasses
dessota del cel blau,
i ets fina i ets benigna
com un bes exquisit...
Oh, però, que és maligna
la boira a l’esperit!
Publicat al llibre pòstum ‘Oracions’ (1973).