ORACIÓ
Vós que no sé on sou i us veig en tot,
en el riure de tota cosa bella,
en la rosa que riu al cap del brot
i en la més alta i més clara estrella,
en la cuca de llum vora el camí
i en l’olor fresca de la sajolida
i us sento dintre mí
que em doneu forces per a seguir la vida.
Vós que més d’una volta us he negat
quan més intensament potser us buscava
-la meva negació no era pecat;
ho sé per aquell neguit que em turmentava-,
perquè us volia trobar “no sé com”,
potser, “corporalment”, de cara a cara,
potser “sense cap nom”
només amb el joiós semblant de Pare,
i us he cridat i no he tingut resposta,
i l’home és atrevit i us vol sentir,
perquè us necessita per pujar la costa,
perquè fa por la costa sense fi.
Fa una mica de por cada revolt,
fan por les ombres dels bacs en la ruta,
fa por anar sol
en sentir la remor més diminuta.
I hom no sap com i s’adona que prega
sense ni un mot, endins…, endins…
una oració que sembla que gemega
l’ombra dels camins.
I jo diria
que sant Francesc d’Assís
quan deia “germà llop”, també sentia
aquesta por que fa sentir indecís.
Però, tant se val! M’he sentit sempre humà
i àdhuc valent dintre ma petitesa
perquè en el fons del més enllà
sempre he vist bellugar una llàntia encesa.
I he estat sempre sincer, de bona fe,
i he posat l’ànima en la meva paraula
i l’he abrandada amb el meu alè
i he compartit el goig i el pa damunt la taula,
i he suportat angoixes i entrebancs
i males arts que els homes necessiten
i he vist baralles de negres i blancs,
car les colors encara ens delimiten.
Però cada dia hom se sent més feixuc
i el camí és més estret i hom tomballeja.
Potser és el pes de tants pecats que duc,
car tot el que és Bell m’ha fet enveja.
Però, si el fons del Bell sou Vós,
era el desig de Vós que jo sentia,
car si en el fons de Vós, el Bell no hi fos,
el fons del Bell i de Vós, què seria?
Misteri impenetrable de la vida,
d’aquesta vida que és un llarg camí,
per on a cada pas un hom ens crida,
amb un nom que ningú no sap el que vol dir.
I miro i veig que a l’entorn meu tot passa,
tot mor, tot es consum, tot va a la fi
i gairebé no goso alçar la passa
en veure el poc que em resta de camí.
Tinc por que l’últim tros sigui el més llarg
i el més difícil de la vida.
Si contra el dolç hi ha l’agre, l’aspre i l’amarg
la vida és, tanmateix, ben mal partida.
Sembla, però, que això no és per tothom:
hi ha qui té la vida tota mel,
que del mínim neguit no en sap ni el nom
i encara espera la glòria del cel.
Jo no sé pas, Senyor, si això és pecat;
però quan veig fronts estrets i esquifits
-algun d’ells coronat-
i amb pa per una eternitat,
no crec que sigueu Vós qui l’ha distribuït.
Veieu, Senyor, com us he anat buscant?
A dintre meu bé prou que us hi sabia
com una font que quan finia el cant,
en un nou doll el cant em revenia,
i ara us voldria demanar quelcom;
però em trobo amb les pregàries rovellades.
Millor! Així no ho faré “com tothom”.
Us han pregat, “com tothom” tantes vegades!
Senyor, ja sé que ha de venir la mort
i he de deixar per sempre més les coses.
Torneu a oblit aquest record
i feu-me fort.
Feu que en mi hi hagi tremolor de roses
en l’hora santa de l’amor, i, si
voleu donar-me benaventurança
pel poquet que us he sabut servir,
deixeu que resti sempre més ací,
que el món no em cansa.
M’heu fet conscient de tota cosa bella;
m’heu dat amor fins a defalliment;
sóc benajat de tanta meravella
que es mou davant mos ulls a tot moment.
Deixeu-me-la fruit eternament.
Si tinc dolor, fins el dolor em plau.
Estimo el món amb cinc sentits carnals
i en tot hi trobo un benestar suau.
Oh, si fos immortal entre els mortals!
Feu, oh Senyor, que el meu desig fulguri
i que no pensi mai en més enllà,
i quan mon cos apesarat s’aturi
un nou camí torneu-li a assenyalar.
Oh, si la fi fos el començament
del viure en aquest món, eternament!
Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals celebrats a París (1965). Salvador Perarnau va ser proclamat Mestre en Gai Saber a la Sorbona de París el dia 18 d’octubre de 1965, en la celebració de la Gaia Festa. Publicat al llibre 'Caps de brot' (1966).
Text procedent de la segona edició del llibre, en la qual es corregeix una errada tipogràfica de la primera edició en el segon vers de la sisena estrofa ('futa' en lloc de 'ruta').