NADAL
Nadal! Nadal! Quina festa més bella!
Totes les llars són plenes de claror.
Cada portal té una estrella
com una adoració.
I l’exilat que es troba lluny de casa
sent el cor fred
perquè enyora l’escalf i la brasa
del seu llogaret.
Nadal! Nadal! Quina festa més bella!
Però pels camps de concentració
no hi ha passat l’estrella
ni déu nostre senyor.
I l’exilat té un aire de tristesa
i de profund enyorament
perquè per ell l’estrella encesa
vol dir un total apagament.
Nadal! Nadal! Aquesta terra estranya
ens fa enyorar uns altres horitzons
car sabem que, passada la muntanya,
tot té gust de torrons.
Sabem que hi ha l’esposa que ens espera
i els petits que potser demanen pa,
però que hi ha una terra riallera
que amb gel i tot encara sap cantar.
Sabem que hi ha una llar buida i plorosa
potser plena d’oprobi criminal,
que obre cada any la porta misteriosa
i espera el seu Nadal.
Ni mai, ni mai, passa l’estrella clara;
ni mai, ni mai, comença la cançó;
esperant el marit plora la mare
i plora el nadaló.
Però el Nadal no vol pas dir naixença
d’un déu en un portal
sinó que vol dir el temps que recomença
i el temps etern és un etern Nadal.
I l’exiliat aixeca les parpelles
i mira terra enllà
i veu caure en la nit pluges d’estrelles
que li omplen el cor i el fan cantar.
Nadal! Nadal! Quina festa més bella!
Demà durà un estel cada portal
i Catalunya portarà una estrella
en mig del front com un etern Nadal.
Publicat a la revista ‘El Poble Català’ (Tolosa de Llenguadoc) el 20 de desembre de 1944.