L’HEREU DE LES MUNTANYES
És un pellanc de pedra cantellut,
bru com els pins i amb cor de roure;
duu a l’ànima l’esquerpa solitud
d’aquells pivets que el vent no pot remoure.
I té l’esperit de llop
i l’ull negre, salvatge,
i en cada mot un glop
de sang del seu llinatge.
Té el cos fornit pels torbs i els temporals
i el llamp l’ha rebolcat quinze vegades;
ha relliscat mil cops entre penyals
per les tresqueres nevades.
Té el rostre bru i recremat pel sol,
els braços llargs com dues serralades,
i entorn dels ulls un aspre giravolt
de boires ajaçades.
I sap un cant i el canta cada nit
-ressò d’idil·li d’una amor llunyana-
i el cant li surt del pit
com un brunzit de tramuntana.
I diu el cant: “Mai no la trobaré,
com aquell jorn, al cor de la pineda;
ai, de l’amor que va i no ve,
i ens fa sentir la neu més freda!”
I té un ressò de sol de flabiol
i uns esquellerincs d’ovelles blanques,
i cada so és un terròs de sol
i un glop de sang dalt de les branques.
Duu per vestit la pell d’un ós
que va matar en l’altura,
rebolcant-se amb la por i les foscors
ell i el gos d’atura.
No ha sabut mai res del món
ni sap què és sentir basarda,
i tota cosa se li fon
amb l’or del caure de la tarda.
I duu les serres cor endins;
se les fa seves cada dia
i duu reïna d’aquells pins
per sang, que salta amb salvatgia.
Ell és l’hereu d’aquests cimals;
duu al pit l’espluga i la gelera,
i el foll rebrec dels temporals
que assoten la cinglera.
Duu per bastó un roure novell
que el trencà d’una grapada,
i les arrugues que li fa la pell
són com de pedra esllavissada.
Mil bufaruts recargolats
no li han pogut segar les cames,
té el nervi de les tempestats
i duu en la sang un joc de flames.
La seva ossada és un rocam
amb beis morats de totes menes,
i al moll de l’os un fil de llamp
li va burxant les venes.
I sap tresqueres i camins,
i els fa i desfà dintre la fosca;
la solitud de serra endins
li ha fet l’ànima tosca.
En el seu caire escardalenc
hi ha foc d’albada i foc de posta,
i dintre el pit porta un avenc,
i el cor és l’eco que li fa resposta.
De tant mirar-se les afraus,
els sots dels ulls porten les ratxes
i el trontollar de les allaus
i són dos llacs salvatges.
Ell és l’hereu d’aquests cimals;
color de cim en cada galta;
el front li fa com dos tossals,
i cada vena és un torrent que salta.
Quan trobarà la seva amor,
quina nissaga que ens espera!
Raça de vents de serenor
que duen boires per crinera.
Raça que salta tot barranc
i ho sembra tot de llavor noble;
raça que duu dintre la sang
tota la sang per a pastar-hi un poble.
La ginestera florirà;
darà en la flor fins les entranyes
i el nostre amor, llavors, vindrà:
Serà l’hereu de les muntanyes.
Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1929). Publicat al llibre 'Caps de brot' (1966).