L’ENTERRAMENT DEL POETA
Perquè era humil, colgueu-lo endins de terra,
que no vegi mai més la llum del sol.
¿Què hi fa que el cos es torni una desferra
si el seu esperit ja ha alçat el vol?
Perquè era bo, colgueu-lo endins de terra,
que el solc del temps li passi per damunt.
La humanitat ja se n’ha omplert la gerra
de la mel ancestral d’aquest difunt.
Perquè era sant, colgueu-lo endins de terra,
que la terra potser se n’omplirà
i tindran cor de sant el pla i la serra
i nostra terra devindrà un altar.
Era un rebel, colgueu-lo endins de terra
perquè germini la seva llavor,
i així la terra, amb fortitud de ferre,
tindrà ira de Déu Nostre Senyor.
Ja l’heu colgat? Doncs és buida la caixa.
Només hi resta un grapadet de pols.
Ell s’esvaí amb la llum de l’hora baixa
que semblava talment son esguard dolç.
Ço que heu colgat no és res. No era pas ell.
Ell ha restat en l’espai amb nosaltres.
Pel càntic dolç apreciem l’ocell
i el seu cant no era d’ell: el dava als altres.
Ja l’heu colgat? Doncs la terra s’abranda
perquè el seu esperit no es pot colgar
i espurneja i brilleja a banda i banda.
Quina foguera que s’aixecarà!
Oh poeta immortal! Sota la cendra
encara vius encès i bategant
i ens enterneixes amb la teva veu tendra
i ens entusiasmes amb la veu vibrant.
Oh, poeta immortal! En ta mortalla
estrenyes al cor tots els nostres anhels
i al damunt teu passa la nit i calla
per a tombar-hi tots els seus estels.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 19 d’octubre de 1928.