LA TOMAQUERA
La tomaquera té el posat i l'aire
d'una vella captaire
que emprèn el seu camí de cara a la claror.
Duu un tros de canya per bastó
i s'hi repenja una mica.
Després, quan el sol pica,
es cansa tota de la ruta estranya
i es vincla damunt la canya,
carregada amb paquets a cada costat
com si el bon temps li hagués fet caritat.
Captant, captant, ha fet una fortuna.
El sol li ha donat l'or d'engruna a engruna
i quan veu que els tomàtecs trenquen verol
creu que porta terrossos de sol
i es torna avara.
Estima els fruits com una bona mare
i els duu a la falda i damunt del braç.
L'estiu ardent li ha calmat el pas
i com les velles xarugues
cada fulla és un front cobert d'arrugues.
Les tomaques al sol, pengim-penjam,
maduren fent un ram,
verdes, vermelles, virolades,
i, dintre, tenen les llavors apinyades
i un tou de carn i sang.
La tomaquera ha sentit l'entrebanc
de la gran tofa i es despulla.
Lentament ha arrugat tota la fulla,
i mor de cara a l'alta immensitat,
amb la mà estesa, demanant caritat.
La tomaquera és humil i innocent
i ho dóna tot al sol i al vent.
De tant fer fruir té exhaurida l'entranya
i mor tombant el cos damunt la canya.
Publicat al llibre 'El senyor Pèsol i altres plantes. Cuques de llum' (1995).