LA QUINTA SIMFONIA
La quinta simfonia és una esgarrifança:
notes greus, atrevides, punyals al pit clavats,
la lluita paorosa de quan la Mort s’atansa
i els gemecs rebel·liosos dels predestinats.
Sembla un trucar fatídic damunt la nostra porta
i un brandament de dalla superba de la Mort
i un vent de glaç que gela la nostra carn mig morta
i una mortalla grisa estesa en el record.
I prompte ve un cantàbil de serenor divina
que ens diu que somniàvem i ja hem deixondit
i aquella esgarrifança punyent com una espina
va esdevenint somriure i llum de l’infinit.
Aquelles notes dures i gràvides com lloses
han devingut besades d’una divina llum
i ara ens arriben fresques com un esclat de roses
que l’ànima ens emplenen de deliciós perfum.
A voltes ressuscita la dura gravidesa
i sentim la temença del somni paorós;
però el braç de l’alegria duu la bandera estesa
i cada nota gràcil ens duu noves clarors.
I ve la marxa heroica batent el cor i els braços
-exaltació divina del Bé vencent el Mal-
i té brunzir de gesta i fortitud de passos
i un ímpetu d’exèrcit que avança triomfal.
Amic Munner, Beethoven avui us somriuria
perquè doneu als homes aquella mel dels déus
que ell en les simfonies féu regalar tan pia
que ens endolceix les penes i ens fa els dolors més lleus.
Sabeu posar tanta ànima i una expressió tan nostra
en cada meravella d’aquest teixit diví,
que l’immortal Beethoven he vist que treia el rostre
gloriós, entre les cordes del vostre violí.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 14 de desembre de 1928.