LA PLAÇA REIAL
Encar conserva el caire de claustre monacal
i no té ni una pedra de les que abans tenia;
els ossos i la sang de l’edat medieval,
amb el trastorn del temps, lentament els perdia.
No és recés de frares ni de núvols d’encens,
ni té cap tomba freda dins on la Mort s’hi glaça;
avui té bancs de pedra on l’amor hi és propens
i de nits hi té ombres d’una que altra bagassa.
Però encara recorda la infame inquisició
i les flames impies de les dotze fogueres
que en nom d’un Déu d’amor i de redempció
alçaren contra els homes uns altres homes-feres.
El brollador del claustre ja no hi és,
ni els capitells, ni la quietud densa,
ni aquelles flames d’ombra dels xiprers.
Avui hi ha una vida més intensa:
Un estol de mainada i mainaderes,
modistetes del braç del seu promès
i una ombra allargassada de palmeres
quan el sol hi és estès.
Una font on hi acuden les veïnes
a omplir el cantiret d’or de la il·lusió,
per a sentir, en passar, paraules fines
que els dirà perquè sí algun minyó.
I, a la nit, diletants de cada dia,
qüestionant amb posat transcendental,
teosofia i filosofia
i, molts d’ells, ni saben la història de la Plaça Reial.
En nits de pluja i de penombra
és un recés dels desvalguts
-sense pa i sense llit!- que com una ombra
dormen a sota els pòrtics ajaguts.
Tan a prop de la Rambla i del bullici
i és plena de quietud i de repòs,
com si fossin les nafres del cilici
que se li ha fos per sobre, però les duu al moll de l’os.
A cada porta un cafè o una botiga;
els altars d’ara són altars del comerç,
on s’hi ou el res de l’or sense fadiga
que és un res més humà i més divers.
No és pas d’altres places pariona,
car té un posat més noble i senyorial
i el vol d’arcades li fan de corona
i és de fet i de dret Plaça Reial.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 21 de setembre de 1928.