LA FESTA MAJOR
Ditxós qui duu la festa part de dintre,
sense fer cas d’externes coloraines!
La festa dels sentits és perniciosa
i és dolça i bella la de dintre l’ànima.
Ditxós qui no sap res d’aquestes festes
que fan els pobles entre polsegueres
i llum elèctrica i envelats i mosques
i una calor que el cor els asfixia.
La festa interna és tota llum i joia,
sense que cap tortura l’inquieti
i l’esperit sent una fresca dolça
i una gemor que ens embriaga l’ànima.
Els pobles fan l’eterna ballaruga
on l’infeliç austerament es cansa
ballant desesperat sota la sòrdida
música d’un “jazz-band” de so selvàtic.
L’autoritat escolta serenates
sense l’autoritat que li caldria,
i a voltes s’entusiasma tot un poble
al so d’un cornetí ple d’equilibris,
capaç d’atabalar el Sursum corda.
I un vals i un altre vals, xarops, orxates
i un dinar suculent amb teca a dojo
i cares forasteres que es passegen
amb un posat de gran golafreria.
Després, uns casaments i uns quants bateigs
i un any més, i un altre any, i encara un altre
i els petits es fan grans i també ballen
i pateixen calor i s’asfixien
i fan la festa tan major de fora
i tan menor i trista part de dintre,
amb el destí sorrut que se’ls emporta,
amb sons de cornetí que els exaspera
i els vals lent de la Mort de mica en mica
se’ls enduu a l’envelat de l’invisible.
Ditxós qui duu la festa part de dintre,
sense fer cas d’externes coloraines!
La festa dels sentits és perniciosa
i és dolça i bella la de dintre l’ànima.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 15 de juliol de 1927.