EL SENYOR PÈSOL
Rodó i petit, de dintre la tavella,
el pèsol va sortir torrat de sol,
com un ull que saltés de la parpella
per seguir món tot sol.
Restà damunt l’era, abandonat.
Els seus germans foren enduts, tot d’una
al graner, i ell restà meravellat
de trobar-se tot sol dessota el clar de lluna.
I mirava la lluna amb ulls d’infant,
alta, rodona, riallera,
i pensà que era un pèsol gran
perdut enmig de l’era.
El pèsol es llevà molt de matí;
l’aire el tocava com una mà balba
i pensà que el volia recollir
el davantal de l’alba.
I marxà món enllà i es va aturar
al cap d’una margera
i començà a mirar:
Al davant, les muntanyes, en filera,
feien serrells i puntes cel endins
amb les carenes fines, netes;
el pèsol pretenia mirar sobre els confins
i s’aixecava de puntetes.
Un dia, dos, pluges, estels,
ponents encesos, albes rialleres;
el pèsol posà arrels
i era com el senyor de les margeres.
Tragué fulles i flors, braços i mans
i, dintre les tavelles,
sentia créixer els grans
com si la nit li hagués posat estrelles.
I s’omplia de fums el pensament,
com tants i tants mortals, i presumia.
“Senyor Pèsol, si us molestés el vent
us tancarem la porta del Migdia.”
“Senyor Pèsol, si teniu calor
us farà de ventall la marinada”.
“Senyor Pèsol, Senyor Pèsol, Senyor…”
i ja fou el Senyor de la contrada.
Mes ai, que tota cosa té sa fi
i acaben prompte les millors ventures
i, a voltes, el més gran s’ha de rendir
vençut per les més pobres criatures.
No tothom li sabia dir Senyor:
unes quantes formigues
li omplien les branques de pugó
i encar li deien: “Per senyor que sigues!”
I el pèsol es marcia a poc a poc,
arrugat, marfugat, i la quimera
l’anava tornant groc,
d’un groc de mort, dalt la margera.
Ningú no és amo ni Senyor, en el món.
El corc, a poc a poc, trenca la biga.
Porta l’estel més alt el gorg pregon
i el Senyor Pèsol mor per la formiga.
Publicat al llibre 'El senyor Pèsol i altres plantes. Cuques de llum' (1995).