EL RIU LLOBREGAT
Ha albirat a Barcelona,
des del cor dels Pirineus,
i rellisca i s’abraona
per a anar a besar-li els peus.
Salta, corre, serpenteja,
va engruixint el seu braó.
Neix i amb feines barboteja,
Però després devé cançó.
Cançó forta, cançó noble,
que enriqueix tot el redós,
sap ell que és vena d’un poble
i segueix tot el seu cos.
Té mil fonts i mil rieres
que vers ell se’n van de dret,
i li aboquen rialleres
el raig prim del cantiret.
I ell, content, ho arreplega,
ja ho escamparà després;
tot és força que arrossega
pel vaivé de mil telers.
Besa pobles, fa mil tortes,
somrient a cada indret;
tot passant, rega les hortes
i ens apaga a tots la set.
De vegades, s’encabrida
i apareix rogenc, altiu,
i es rebolca i brunz i crida
com si fos un altre riu.
Però, tot seguit, s’aplana
i devé tan reposat,
que fins sembla que demana:
“Perdoneu al Llobregat!”.
I se’n va saltant rescloses
i escorrent-se entre verdor.
Al seu pas, totes les coses
s’encomanen sa frescor.
Va a dir al mar les seves penes
i el neguit del seu camí,
i es rebolca en llit d’arenes
quan s’adona de la fi.
Quan el besa alguna onada,
explicant d’on ve, somriu,
i amb la boca ben badada
i amb el cor obert, ell diu:
“He albirat a Barcelona
des del cor dels Pirineus
i he dit: -A aquesta madona
jo li vaig a besar els peus!”.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 27 de juny de 1929.