EL RIU
Oh riu diví, petit i clar de ma infantesa;
non-non suau del meu bressol,
rondalla, plor, rialla estesa;
niu d’il·lusions que han aixecat el vol.
Braç llarguerut que et torces per la vall
i arreplegues el doll de l’aigua clara;
dolça rialla de cristall,
veu de rondalla i cançó de mare.
Oh riu! Tu ets el meu Jordà.
Duc el baptisme dels teus gorgs blaus;
Tu em vares ensenyar
el ritme dels cants aspres i suaus.
Duc el teu esperit,
la teva mansuetud i la teva rebel·lia.
La gent et veia així, petit
i tothom s’hi atrevia.
T’omplien de palanques i passeres
i rescloses i ponts i horts pel voltant
perquè sabien que eres
l’etern cantaire somicant.
Però un dia et vares desbordar
i romperes els ponts i les rescloses
i vares rebentar
totes les noses.
Ben fet! Ben fet!, Riu pare, riu germà!
Amb els petits s’hi atreveix tothom;
ningú sap recordar-se d’un demà
en el qual tota glòria perd el nom.
Ben fet! Ben fet! Et creien un mesell,
humil, escoladís i tot just xop
i no pensaven que dessota l’anyell
hi portaves un llop.
Ara diran: “Una vegada el riu!”
i et tindran un respecte, una temença sorda.
Sabran que aquell que sols fa la viu-viu
a voltes es desborda.
Ben fet! Ben fet! Riu pare, riu germà!
Jo sóc com tu, humil i bondadós
i he regat amb cançons sense parar
totes les penes i les amargors.
He dut gorgs blaus de joia i de tendresa
i he suportat rescloses de neguit
i he cantat sol, la meva petitesa
perdut dintre la vall del meu esperit.
Però els homes no fan cas d’aquestes coses,
per ells l’home és més home quan és més inhumà.
També, com tu, rebentaré rescloses
i hauré de desbordar!
Oh riu diví de ma infantesa;
jo et duc dintre mon cor ben clar, ben viu;
rebel i aspre pel dolent; pel bo ple de dolcesa.
Quina joia més gran sentir-se riu!
Jo passo en mig d’innúmeres gentades
i ric i ploro cantant,
pobre riu que t’enduus, moltes vegades,
l’escòria i el menyspreu del teu voltant.
L’home no sap que la bondat excessiva
suporta les vileses més cruels
i li lleven la pell, tiba que tiba;
però, ai, quan aixequi els punys rebels!
Llavors diran: “Una vegada el riu!...”
i li tindran un respecte, una temença sorda.
Sabran que aquell que sols fa la viu-viu
a voltes es desborda.
Publicat al llibre ‘La rel’ (1929).