EL PI DE LES TRES BRANQUES
S’aixeca en mig d’un pla com un guaita guerrer.
Reposà en la seva ombra el Rei Jaume Primer
qui –potser- es va senyar tocant la seva escorça
per fer la Catalunya gran.
Avui ja cau, decrèpit, aquest pi gegant.
Els vents hi feien niu i enormes nuvolades
s’hi ajocaven amb les ales plegades
i ell reia, sempre verd, sempre ufanós.
Més de mil anys el feien gloriós.
Matussalem de rels dintre l’Edat Mitjana
dintre el seu cor de teia, fort i altiu
i de totes les gestes tenia un record viu
que el deia en l’aire amb les branques gerdes;
tres branques com tres flames verdes.
Tres segles en cada una i el tronc corpulent
desafiant, superb, l’embat del vent.
Ara ja va caient de mica en mica,
però, la Natura, sàvia i rica,
fa que un xic més enllà
s’aixequi un altre pi en mig del pla
que també té tres branques i és igual, ben igual.
I el Pi de les tres branques així es farà immortal.
És símbol de la raça que es renova:
Si li arranquen l’escorça, treu una escorça nova
i encar que el malmetessin, si li resta un pinyó,
germinarà en la terra la triomfal llavor
i ni els homes, ni els torbs, ni els temporals
podran contra les coses immortals.
Publicat al llibre 'Caps de brot' (1966).