EL MEU TORELLÓ
Estimo aquesta vila que és mitja vida meva:
Neguits, il·lusions cares, eternes amistats;
mos somnis de bellesa són la bellesa seva
que m’han deixat mil voltes els ulls extasiats.
Estimo aquest paisatge que el duc a les entranyes
com un fill que vol néixer i neix a tot moment
en estrofes que ritmen l’encís de les muntanyes
i aquesta floridesa que embriaga el pensament.
Ací hi tinc alegries i dolors tan viscudes
que ja s’han fet carn meva i sang dintre ma sang
i quan les recogito sento les cordes mudes
i la meva arpa muda i al cor un esvoranc.
També dóna alegria el recordar les penes
i el fer un repàs ben íntim del nostre món viscut
recordant hores tèrboles junt amb hores serenes
i veure com fou bella la nostra joventut.
Estimo les riberes d’aquest Ter tan divines
i aquest ressò elegíac que duu el meu esperit;
n’estimo tant les roses com les dures espines
car tot esdevé brasa d’amor dintre el meu pit.
En duc la recordança de més de vint anyades.
Per primer cop pujava al Puig de les Tres Creus.
Entre verdors somreien masies escampades
I camps de blat ubèrrims i... Torelló als meus peus.
La teva gentilesa semblava humiliar-me.
Les aigües et besaven i et deien “Fes-te enllà!”.
Davant les teves gràcies volia agenollar-me
i, tant em corprengueres, que em vaig agenollar.
I, quin delit sentia d’estendre la mirada!
I quina llum tan dolça tenia aquell ponent!
Des d’aleshores fores la vila enamorada
i quan tardava a veure’t sentia enyorament.
Després... No!... Fou un somni que no val pas la pena;
una il·lusió perduda que ni cal recordar,
més que més quan la vida se’ns va tornant serena
i hom té una amor més clara que sap més d’estimar.
Però m’estimo aquesta vila com si en fos fill. Voldria
-i si la sort no em falla un jorn ho assoliré-
tenir-hi un camp ben ample i al mig, una masia
i uns bous llaurant la terra a l’ombra del paller,
un gos lladrant la lluna així que el jorn s’apaga,
quan l’ombra de la serra s’allarga sobre el pla
i la boira davalla, quietament, manyaga,
com una vaca cega que al Ter es ve a abeurar.
I veure com s’enlairen dintre l’hora quieta
els fumerols suavíssims com columnes d’encens
i escoltar bé la terra que té veu de profeta
i sentir el Ter que corre i esclata un riure immens.
I fer-me Ter que es blinca per dar-te una abraçada
I et rega perquè creixis i et canta una cançó
que, de tant escoltar-la, ja en sé un poc la tonada
i, com el Ter, sé dir-te que ets el meu Torelló.
Estimo aquesta vila que és mitja vila meva:
Neguits, il·lusions cares, eternes amistats;
mos somnis de bellesa són la bellesa teva
i ací voldria un dia deixar-hi els ulls tancats.
Poema publicat a la revista ‘La Veu del Ter’ (Torelló) el 27 de juliol de 1929. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).