COL·LOQUI DE MOLINS DE REI I EL LLOBREGAT
Molins de Rei s’emmiralla
cada jorn al Llobregat
que amb una veu de rondalla
li reviu tot el passat.
Dintre les aigües sonores
que s’escorren lentament
ella hi veu passar les hores
que són una altra corrent.
I el riu li diu: “T’he vist néixer
i t’he braçat amb mon cant.
Però, no sembles la mateixa.
Trobo que t’has fet molt gran.”
I la vila li contesta:
“S’està tan bé al teu costat!
El temps m’ha embrunit la testa;
tu el pit m’has eixamplat.
Has regat les meves hortes,
has fet brunzir els meus telers;
m’ho portes tot i t’emportes
el meu somriure només.”
Ell diu: “Quan eres petita
et cantava una cançó
que mai tota no l’he dita.
Saps quin és el tros millor?”
“El millor és el que dius ara
que t’adones que he crescut,
ara tens la veu tan clara
com potser mai no has tingut.
Potser perquè sóc fadrina,
casadora i tot, potser,
et trobo la veu més fina
i, per què? Ben bé no ho sé.”
El riu fa un giragonsa
i s’escorre remorós,
fa veure com qui s’arronsa
i diu, besant-la amorós:
“He collit un ram d’estrelles
que l’aigua mansoia et duu;
són les que he trobat més belles,
si les vols, són per a tu.
No recordes quan rodava
la mola dels teus molins
i la farina saltava
per al Rei i els paladins?”
“Ho recordo –diu la vila-.
Com els temps han canviat!
Quina vida més tranquil·la!”
I li diu el Llobregat:
“Emmirallant-te cada dia
en mes aigües, dolçament
i una nova vigoria
trobaràs eternament.
Fent dreceres i fent tortes
sempre cap a tu he vingut;
vull regar les teves hortes
mal que em resti el cor eixut.
Vull que siguis ben bonica
i que creixis constantment,
que cada any siguis més rica
mentre jo sigui present.”
I la vila reflectida
se sent néixer nous anhels
i a la nit resta dormida
mentre el riu li cull estels.
Poema guardonat amb el premi extraordinari IV dels Jocs Florals de Molins de Rei (Baix Llobregat), convocats el 1951. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).