CLAR DE LLUNA A TORELLÓ
Sóc a Rocaprevera a mitja nit
amb tres amics amants de la bellesa.
Dessota nostra el Ter canta amb delit
la seva cançó llarga, profundament estesa.
I la nit és quieta, llisa i serena
i fa una lluna grossa, d’extàtica claror,
que en pensar en els torners, apar que li fa pena
haver perdut les banyes en veure Torelló.
I la vila gentil s’adorm quieta
i jo la miro fervorosament,
i la duc dintre l’ànima tan ufanosa i dreta
que l’estimo de cor i pensament.
L’estimo perquè és bella com el cel
d’aquesta lluna plena
i té la llum dolça per al meu anhel
i l’esperit m’asserena.
L’estimo pels amics de cor endins
als quals adreço una abraçada;
l’estimo perquè els seus contorns divins
han deixat la meva ànima extasiada.
L’estimo per les cendres glorioses
del gran Francesc Vergés, el seu fill gran;
l’estimo per les hores tan calmoses
que s’han escorregut al meu davant.
L’estimo perquè és bella i perquè és noble,
i l’abraço amb el braç del Ter tortuós,
que fa una giragonsa per a besar aquest poble
i després canta i riu majestuós.
L’estimo per la llum del clar de lluna
que enlloc del món he vist tan bell;
oh, vila dolça i bruna!
S’ha enamorat de tu, com jo, la lluna,
i el seu volt és corona o és anell.
I potser és l’ull clar del teu destí
que amorós et vigila
i t’aclara el camí
i et fa l’ànima pròspera i tranquil·la.
Amics, amics, alcem en l’aire el braç,
en l’aire el cor, alta la testa bruna,
car la vila gentil té ferm el pas
i una rialla dolça com un clar de lluna.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 22 de juliol de 1927.