CANT HUMÀ
És mon amor fulgent de puritat
i en tot contorn hi trob la comparança;
és mon amor ple d’immortalitat
i el viure cada instant me don gaubança.
És mon amor més esperit que carn
i carn i esperit fan junts la seva via;
si no s’acabés mai eix viure delectant
quin dolç quietament en mi hi hauria!
Mes ai, bé sé que ha de venir la Mort
i he de deixar per sempre més les coses!
Senyor! Torneu a oblit aquest record
i feu-me fort.
Feu que en mi hi hagin tremolors de roses
en l’hora santa de l’amor; i si
voleu donar-me benaventurança
per lo poquet que us he sabut servir,
deixeu que em quedi sempre més aquí
que el món no em cansa.
M’he fet conscient de tota cosa bella,
m’heu dat amor fins a defalliment,
sóc benejat de tanta meravella
que en aquest món fulgura tot moment.
Deixeu-me-la gosar eternament!
Si haig Dolor fins el Dolor me plau;
jo estim el món amb cinc sentits carnals
i en tot hi trob un benestar suau.
Oh, si fos immortal entre els mortals!
Feu, oh Senyor! que el meu Desig fulguri
i que no pensi mai en més enllà
i quan mon cos apesarat s’aturi
un nou camí torneu-li a assenyalar.
Oh, si la fi fos el començament
de viure en aquest món eternament!
Publicat al llibre 'Cants de vida' (1918).