CANT A LA RAMBLA
Vena sagrada de la nostra matrona
que vivifiques el restant del cos,
ets el cor i l’esperit de Barcelona,
la nineta de l’ull i el moll de l’os.
Ets el braç gentilíssim de l’amada;
surt del pit de la mar i s’allarga en repòs
i com el braç de tota enamorada
a l’arribar a la mà duu un ram de flors.
Ets propícia a l’amor i a la conversa afable,
plena del ritme d’un trànsit etern,
meitat de Déu i meitat del diable
tens tot l’encís del cel i de l’infern.
De dia tens l’encís de la florista
que duu braçats de llum fets brots florits.
De nit et volten la cocot i l’artista
i els noctàmbuls viciats i empedernits.
Tens a trenc d’alba la gran piuladissa
dels pardals que amb el seu gran avalot
escridassen la vella que va a missa
i a l’indecent que viu de la cocot.
Tens la vergonya d’aquests perdularis
que et fan servir de jaç
i la cridòria dels que venen diaris
i passen corrents amb el paquet al braç.
Ets un riu de gentades que hom diria
que la pròdiga terra va agitant;
remorosa i sonora nit i dia
ets el cant de la nostra urbs triomfant.
Tant te fa si és el vici qui passa
com la virtut o la mitja virtut,
com que sigui d’aquí o d’una altra raça,
a cada passa et van pagant tribut.
Tant te fa si la gent va apacible
com si corre amb la “browning” a la mà;
tant t’és la processó com la revolta horrible;
tu no t’immutes pel que pot passar.
I ets perquè ets feta a la nostra manera;
tens una mica del millor del món
i el bé i el mal ni et plau ni et desespera
i saps prendre les coses tal com són.
I estàs contenta d’ésser tal com ets
i tal com ets jo et vull de bona gana.
No te’ls escoltis aquests motius trets
de “via sacra” o “via pagana”.
Ja ho saps que tens un bon xiquet de tot,
per això ens plaus, perquè ets tan colorida,
tothom qui passa o diu un mot
ja et dóna vida.
Ets el bell cinturó de la ciutat,
la faixa triomfal de les centúries,
les nostres glòries per aquí han passat
cenyint-te de llorers i vencent fúries.
I esperes l’avenir sense saber
si una mà impia et farà algun tort.
Qui vulgui occir-te que perdi l’alè
i que implacable li vingui la mort.
Rambla sagrada, que ets la vida nostra,
i ets la joia del pit de la ciutat,
un poc morena com el nostre rostre,
austera i dolça com el nostre posat.
Vena sagrada de la nostra matrona
que vivifiques el restant del cos
i ets el cor i l’esperit de Barcelona,
la nineta de l’ull i el moll de l’os.
Publicat a la revista ‘La Rambla’ (Barcelona) el 9 d’octubre de 1925.