CANT A LA MORT
Et duem dins des de que vàrem néixer
i ens hem fet grans sempre lluitant amb tu
i no sabem la teva mà què ens deixa
ni què se’ns endú.
Ets amagada ben a vora nostra
i a voltes et sentim que ens vols punyir
i sentim un calfred i una febre en el rostre
i ens dius: No encara; tornaré a venir.
Ens has promès una visita gran
i un bes que eixugarà les nostres venes
i amb aquest bes ens fugiran
tots els neguits i les penes.
Jo no sé pas quan això esdevindrà
però voldria la teva visita
un dematí ben clar
de serenor infinita,
que passés pel cel blau un núvol blanc
com una barca vestida de festa,
que esclatessin les roses
com caramulls de sang
i dalt la serra florís la ginesta.
I el núvol blanc baixés a poc a poc
i es parés a damunt de la teulada
i em diguessis: “Pugeu, que us duré a lloc”
i jo sortís amb una revolada
i pugés a la nau del núvol blanc
de cara al dia que començaria;
tu duries al llavi un fil de sang
de la meva agonia.
I ens pararíem dalt d’un turonell
per a mirar per última vegada
aquest trosset de món que és el més bell
perquè és la meva pàtria enamorada.
I reprendríem el camí de nou
meravellats de la claror novella
fins que em diries: “Ja hem caminat prou”
i la nit portaria una altra estrella.
Jo no sé pas ni com ni quan vindràs
ni on seré ni què serà de mi,
però em repenjaré content del braç
i anirem de bracet tot el camí.
Trobarem un xiprer –una flama morta-
i a vora una posada –que ja serà de nit-
i tu diràs tot trucant a la porta:
“Ei, l’hostalera, que ens tindríeu llit?”.
I ens obrirà una porteta blanca
i jo et diré: “Quina fredor s’hi sent!”
i em diràs: “Jeu, que abaixaré la tanca
i dormint junts esdevindràs calent”.
I restaré dormit per sempre més;
s’aixecarà un xiprer ben a la vora
com una flama d’ombra que em xuclés
i anés tibant tota ma carn enfora.
Oh Mort! Oh Mort! T’espero el bes sagrat,
aquell bes llarg que a tants mortals assusta.
Potser tardaràs molt, potser serà aviat.
Però sé que sempre vens a l’hora justa.
Publicat al llibre ‘Ritmes sentimentals’ (1925).