AMIGA QUE VÉNS DEL MAR
Has tornat roja del sol
i dels aires de la platja
i encara duies al pit
una onada que saltava.
Portaves el mar als ulls
-color de cel i de platja-
i una besada de sol
per tot el cos escampada.
Quina remor més suau
que tens en cada paraula!
És remor de ventijol
I d’oneig d’escumes blanques.
Amiga que véns del mar,
ets la meva barca santa.
Tu portes els somnis meus
i les meves esperances
i els desigs bells i els neguits
i els sospirs i les besades
i vas cap a l’infinit
amb la vela estesa en l’aire,
la vela de la il·lusió
plena de sol i tan blanca.
Aquesta rojor de sol
que ara portes a la cara,
sé del cert que et surt de dins,
del sol que tens dintre l’ànima
i en aquest mar del teu cor
on els meus somnis avancen,
somnis de claror d’estel
penjat en la vela blanca.
I els teus ulls –Oh els teus bells ulls
que són dues mars en calma
per on travessa suau
el somni com una barca-,
els teus ulls plens d’infinit
color de cel i de platja,
que tenen un fons de mar
on es perden les mirades.
I aquests llavis enrogits
d’un ponent damunt les aigües
amb un somriure de llum
i una dolcesa de calma.
Amiga que véns del mar
ets la meva barca santa.
L’amor és el rem sagrat,
la il·lusió la vela blanca
i il·lumines el desig
amb l’estel de l’esperança.
Has tornat roja del sol
i dels aires de la platja
i encara duies al pit
una onada que saltava.
Publicat al llibre ‘Caps de brot’ (1966).